• Imprimir

Entrevista: Sílvia Munt Ha dirigit, coescrit i protagonitzat el film 'Pretextos'

"Fa anys que no combrego amb la idea d'amor perfecte"

Bernat Salvà

Sílvia Munt i Ramon Madaula en una escena de 'Pretextos', on interpreten una parella en crisi
OVIDEO / GOLEM

Quan es posa darrere la càmera, Sílvia Munt entén el cinema com una feina de creació per explicar històries sinceres i plenes d'autenticitat. Així ho posa de manifest a Pretextos, el seu primer llargmetratge de ficció, que s'estrena demà després de guanyar els premis a la millor direcció i fotografia al Festival de Màlaga. Sílvia Munt també és coautora del guió, i protagonitza aquesta història d'una parella en crisi juntament amb altres actors catalans: Ramon Madaula, Laia Marull, Francesc Garrido, Mercè Llorens... "Hi ha grans actors en aquest país, no cal anar lluny a buscar-los", diu. Rodat en castellà, Pretextos s'estrena demà en versió original i doblada al català.

Pretextos és la seva primera pel·lícula de ficció. ¿És més personal que els altres treballs que ha dirigit?

Absolutament. Així m'ho he plantejat. La meva obligació a l'hora d'escriure una pel·lícula de cinema és arremangar-me i donar-ho tot. Sóc una persona que viu el cinema intensament, m'agrada que m'expliquin històries, que em donin sinceritat i autenticitat.

¿Li interessa més aviat el cinema d'autor?

Sí. Fins i tot en els telefilms que he fet he escrit jo el guió, perquè si no em crec una pel·lícula des de la partitura, si cada paraula o línia del guió no està d'acord amb el meu concepte humà i social de la vida, no la puc defensar. No sóc una realitzadora professional, sinó passional.

Per què hi ha gent que s'estima molt i no se suporta, com el seu personatge i el de Ramon Madaula?

Perquè així és la vida. Quan convius amb algú, es converteix en el teu somni que vols que es faci realitat. El que és important és saber que una cosa és estimar, una altra és conviure, i una de diferent és trobar l'amor perfecte. Ja fa anys que no combrego amb el que se'n diu amor perfecte. És com la paraula felicitat, són conceptes que han quedat en desús. De tant usar-les, s'han gastat, com deia el cantant. Els amors, fins i tot els amors sentits, són imperfectes, però precisament aquesta imperfecció és el que ens fa humans.

La realitat és més complexa del que s'explica sovint.

Sí. En aquesta pel·lícula he fugit dels bons i dels dolents. Qui la té la perd, qui no la té l'agafa. Per mi la vida és així, la veritat no la té ningú. També volia parlar de la dificultat que tenim avui en dia, amb els canvis de la dona. La vida en parella, que mai ha estat fàcil, està sotmesa a una sèrie de reivindicacions per part de les dues bandes que la fa encara més difícil.

¿Els actors són tan difícils com els mostra a Pretextos, on el seu personatge dirigeix una obra de teatre de Txékhov amb Francesc Garrido i Mercè Llorens?

Sovint hi ha problemes, petits i grans. I això és el divertit. L'actor viu entre l'espasa i la paret, sempre s'està exposant, posant-se en la pell d'altres, esperant que la gent li digui si ho ha fet bé o malament... Això provoca una esquizofrènia brutal, però l'actor no se n'amaga. Jo crec que passa en moltes altres feines. Quan convius amb éssers humans i s'hi juguen coses, tot es complica. Retrato els actors des de l'amor absolut que sento per ells.

Viuen amb intensitat la seva feina.

A mi la vida m'atrau quan és intensa, quan està plena de baralles, de lluita. No m'atrau quan està artrítica, quan ningú diu res, tothom calla i està amagat. La lluita, les discussions, els desitjos, les seduccions... fins i tot les baralles formen part de la vida i així és divertit. Les parelles perfectes, que diuen que tot els va fantàstic, no me les crec, estic segur que els passa alguna cosa.

Per què ha triat Txékhov per a l'obra de teatre que vostè mateixa dirigeix a la ficció?

Txékhov per mi és un referent en el teatre, en la literatura i en la vida. Sóc més txekhoviana que shakespeariana. M'atrau molt més què explica i com ho fa Txékhov. Shakespeare és un geni descrivint les grans motivacions humanes, però la lletra petita que fa servir Txékhov per explicar les insatisfaccions que hi ha hagut des que la vida és vida, em deixa sense respiració. D'ell he après molt com a actriu i com a directora. En aquesta pel·lícula volia una obra que em servís per al que volia explicar, que és La dama del gosset.

El seu personatge i el de Ramon Madaula reaccionen en sentir les seves pròpies paraules enregistrades pel seu fill Lucas.

Una cosa és viure les coses, i una altra que les fiquin en una coctelera i mirar-te-les com a públic. Això dóna una visió des de fora, una distància, que et fa reaccionar molt més.

¿Hi ha en el personatge de Lucas i la seva obsessió per enregistrar-ho tot una reivindicació del so i, per extensió, de la paraula?

Sí, avui en dia tot és imatge i fa que perdem de vista una cosa molt important que és escoltar. Lucas [l'actor Álvaro Cervantes] és un personatge molt essencial. Tinc una filla de la mateixa edat i penso que aquesta generació són gent que ja no corren tant pel materialisme, pel triomf, per aconseguir un status, com la generació dels 30, 40 i 50. Tornen una mica a l'essencial, i el futur el tenen ells.

¿Es va plantejar rodar Pretextos en versió original catalana?

La meva llengua materna és la castellana, perquè la meva mare és canària, i m'expresso millor escrivint en castellà. Sempre he escrit, des de petita, i ho he fet sempre en castellà. El català l'he après a escriure sense faltes, però això no vol dir que tingui la fluïdesa i el lèxic de l'expressió en castellà. Jo sóc una barreja absoluta, i per mi, la diversitat és la nostra riquesa. La meva mare és canària, la família de la meva mare són francesos, el meu avi és cubà, el meu tiet és turc, el meu pare és català, jo vaig néixer a Barcelona, em vaig criar a Canàries i passava els estius a França.Després hi ha una altra qüestió, qui finança la pel·lícula en gran mesura és Televisió Espanyola.