• Imprimir

Crònica desacomplexada

Què fas aquesta nit?

La periodista Emma Reverter escriu una novel·la sobre el negoci de les cites sentimentals

Eva Piquer / epiquer@avui.cat

Les quatre amigues de 'Sexe a Nova York' saben de primera mà com funcionen les cites a Manhattan
TRIPICTURES SPAIN

Rebo una trucada de feina a la feina (no és una tautologia: també en rebo a casa, en hores intempestives). L'interlocutor se'm presenta amb nom i cognom, i tot seguit etziba: "Oi que tu llegeixes blogs?". Estic a punt de dir-li que no responc enquestes telefòniques, ho sento, quan m'aclareix el perquè de la pregunta. El de l'altra banda s'identifica com l'autor d'un blog anònim que suposa que conec. Tant per tant, podria firmar-lo i acabaríem abans, però vaja.

Que no tens blog? Doncs aviat t'assenyalaran amb el dit, com si no tinguessis mòbil ni adreça electrònica ni lloc on caure mort. Ara fins i tot tenen dietari virtual els personatges de novel·la, com a eina de suport promocional.

"Sóc la Victòria Sachs. Visc a Nova York i escric articles sobre legalitat internacional per a un diari de Barcelona: són aquells articles que donen prestigi però que cap lector no segueix amb interès". Així comença el primer post del blog de la protagonista de Cites a Manhattan, una dona de trenta anys amb molts punts en comú amb l'autora de la novel·la, la periodista Emma Reverter. A l'estiu, la Victòria rep l'encàrrec de canviar de to i escriure una columna lleugera, frívola, llegidora. Estiuenca, en una paraula.

Cites a Manhattan és un llibre que no enganya: va d'això, justament. De com s'ho munten a Nova York per trobar parella. I de l'enorme negoci que hi ha al darrere. Sobta que el firmi algú com l'Emma Reverter, que fins ara s'havia inclinat per qüestions més dures (el 2004 va publicar un assaig legal sobre Guantánamo). I doncs? "He escrit molt sobre Guantánamo, la pena de mort als Estats Units i la guerra i la crisi de refugiats de l'Iraq. Vaig entrevistar Paul Auster i em va donar la clau. Em va dir que quan passes per un bon moment has d'abordar temes seriosos i quan et fallen les forces, una comèdia".

Dit i fet: ja tenim l'Emma obeint el mestre i empescant-se una història que s'acosta més a Bridget Jones o a Sexe a Nova York que no pas als assajos polítics. "Em sento deutora de Nora Ephron, la guionista de Quan en Harry va trobar la Sally".

Sospito que amb l'Emma podríem ser bones amigues: ja ha citat dos dels meus mites, Auster i Ephron. Llàstima que ella visqui a Manhattan i que jo faci anys i panys que n'he tornat. Li pregunto on es lliga més. "Nova York és una ciutat de pas i sovint genera també relacions de pas. Molts amics meus de Barcelona han trobat una persona que els agrada i han assumit un compromís, apostant per la relació. A Nova York tens la sensació permanent de poder trobar una parella millor". Aquest fenomen, diu, es coneix com "la síndrome Hi ha molts peixos més al mar".

Un personatge del llibre és el Príncep de Williamsburg, un blogaire anònim de qui s'acaba descobrint la identitat. Però, ep, l'autèntic príncep blau és un altre.