• Imprimir

Aleksandr Sokurov s'endinsa en el conflicte txetxè al film 'Aleksandra', que s'estrena avui per oferir-nos un tast d'un cineasta que és un deixeble de Txékhov

La Rússia perduda

La diva Gavina Vixnévskaia protagonitza el nou film de Sokurov
SAGRERA

Els inicis de la filmografia d'Aleksandr Sokurov, nascut a Podorvija (llavors la Unió Soviètica) el 1951 i potser un dels cineastes més importants de l'actualitat, es remunten a principis dels anys vuitanta. Tot i així, l'única pel·lícula seva que havíem pogut veure fins ara en una sala comercial era L'arca russa (2002), una meditació sobre el passat del seu país a partir d'un únic pla seqüència que es dedica a recórrer el museu de l'Hermitage de Sant Petersburg repassant-ne la història. La distribuïdora de DVDs Intermedio li va dedicar fa un temps un pack que inclou dues de les seves obres mestres, Mare i fill (1997) i Moloch (1999), i un parell de pel·lícules de la primera època, Dolorosa indiferència (1987) i Dies d'eclipsi (1988). Cal no oblidar tampoc l'edició per part de Diverdi de Veus espirituals (1995) i Confessió (1998) -que tenen molt a veure amb Aleksandra, el film que s'estrena avui-, ni que la primera edició de la Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani de Barcelona va permetre gaudir de la seva presència en un acte inoblidable l'any 2005. A banda d'aquests esdeveniments, però, Sokurov continua sent un gran desconegut entre nosaltres.

Per començar s'ha de dir que el gruix de les seves pel·lícules aborden el tema de la decadència russa, una elecció que ha aconseguit que molts el considerin un nacionalista reaccionari, un nostàlgic del tsarisme. Sigui com sigui, l'originalitat de l'estil i la potència de les imatges fan que els seus millors treballs vagin més enllà d'aquesta polèmica per apuntar cap a un altre objectiu: l'elaboració d'un gran mosaic històric entorn d'un somni territorial, d'un mite que a poc a poc s'està esvaint i que s'encarna en aquella gran cultura russa el retorn de la qual sembla ara com ara impossible. No és una altra la raó que bona part de la seva filmografia es pugui dividir entre les elegies, els retrats de determinats mites polítics del segle XX i les recreacions d'un univers turmentat que de vegades es materialitza en una estètica que es permet tot tipus de llicències poètiques, des de la creació d'una fascinant paleta de colors fins a l'allargament de les figures a la manera del Greco, com succeeix a Mare i fill.

Sant Petersburg, músics com Xostakóvitx o Rostropóvitx, l'escriptor Fiódor Dostoievski o el cineasta Andrei Tarkovski són alguns dels protagonistes de les seves elegies, una modalitat lírica que al seu cinema ateny una intensitat punyent, realment emotiva. I precisament Tarkovski és el referent que gran part de la crítica ha volgut trobar en Sokurov, encara que, en el seu cas, l'espiritualisme de l'autor de Solaris esdevé pur materialisme poètic, una visió de les coses que les transforma sense perdre mai de vista la realitat.

Cim expressiu

D'aquesta manera, tant les visions al·lucinades d'alguns moments de la vida de Hitler (a Moloch) o Hiro Hito (a El sol, 2005) com els seus experiments amb les fines fronteres que separen el documental de la ficció -una tendència que Aleksandra culmina amb mà mestra- resulten ser experiències apassionants, obres lliures, sense gènere ni limitació de format, que fan possible la convivència a la seva carrera de la poesia i la prosa, la lírica i l'èpica.

En aquest sentit, Aleksandra és un dels seus cims expressius. L'anècdota d'una dona gran que visita el seu nét, destinat a un destacament perdut a Txetxènia, dóna peu a Sokurov per elaborar una de les seves pel·lícules més intenses.

Gairebé no hi passa res, al film, ja que la protagonista simplement es passeja pels voltants de la guarnició i es dedica a parlar amb soldats i venedores, però la proximitat de la guerra i el retrat d'un món fantasmal creen un clima fascinant, un relat sobre l'absència i la fugacitat de la vida que sembla escrit per un deixeble de Txékhov. Protagonitzada per Galina Vixnévskaia -la diva de l'ópera russa i vídua de Rostropóvitx-, Aleksandra fa pensar en una mena de John Ford contemporani i consagra Sokurov com el gran cronista de la Rússia perduda.