• Imprimir

Sydney Pollack mor als 73 anys després d'haver dirigit films brillants com 'Tootsie', 'Memòries d'Àfrica', 'Tal com érem', 'Jeremies Johnson' i 'Els tres dies del Còndor'

Mor un clàssic americà

Andreu Gomila

Pollack posant per als fotògrafs durant la presentació a Roma el 2005 del seu film 'La intèrpret'
TIZIANA FABI / AFP

Quan el 2002 la revista mensual britànica Sight & Sound li va demanar a Sydney Pollack quines eren les seves deu pel·lícules preferides, el director, productor i actor nord-americà va mostrar les seves cartes, heterodoxes sempre, però prova també que el que li agradava era el cinema ben fet. La seva tria va ser: Casablanca, Ciutadà Kane, El conformista, El Padrí II, La gran il·lusió, El guepard, Hi havia una vegada a Amèrica, Toro salvatge, El setè segell i Sunset Boulevard. Una mescla del cinema clàssic europeu i nord-americà i de les produccions dels directors que, més joves que ell, van saltar a la fama als 70.

I és que Pollack era un dels últims clàssics nord-americans. La seva mort, ahir a la matinada als 73 anys víctima d'un càncer, deixa el cinema orfe d'un home nascut a Indiana el 1934 i que va començar la seva carrera actuant als teatres de Nova York, i que, a diferència dels directors de la seva generació, com Sydney Lumet i John Frankenheimer, no va passar per la televisió dels anys 50 dirigint programes en viu. Sí que va realitzar episodis de la famosa sèrie Alfred Hitchcock presenta i El fugitiu.

Pollack-Redford

El seu nom, tanmateix, no començaria a sonar fins a Balleu, balleu, maleïts (1969), que va tenir nou nominacions als Oscars, i a Tal com érem (1973), el tercer film que rodava amb Robert Redford com a protagonista. L'actor es convertiria en el seu millor intèrpret i el que el portaria a firmar grans èxits com l'excel·lent thriller polític Els tres dies del Còndor (1975), el western Jeremies Johnson (1972) i el drama Memòries d'Àfrica (1985). Si a Tal com érem Redford feia parella amb Barbra Streisand i a The electric horseman (1979) amb Jane Fonda, al film que li va oferir en safata el 1986 l'Oscar a la millor cinta i al millor director s'encarregava de donar-li la rèplica a Meryl Streep. Aquesta parella esdevindria un mite del cinema contemporani i Pollack entraria definitivament en la història del setè art. Seria, tanmateix, el seu únic Oscar, tot i gaudir de sis nominacions. Amb Redford, amb qui va rodar set films, el lligaria una carrera molt semblant a Hollywood. Tots dos acaben com a reputats productors amb una clara tendència cap a la denúncia.

Les últimes intervencions de Pollack com a director, La intèrpret (2005) o La tapadora (1993), així ho proven. I més si tenim en compte que l'última estrena seva com a productor és el telefilm Recount, que tracta el polèmic recompte de vots a Florida durant les eleccions presidencials nord-americanes del 2000, que va obrir la Casa Blanca a George W. Bush.

No hem d'oblidar, tampoc, que l'èxit de Tootsie (1982) i Memòries d'Àfrica va ser una sorpresa per a ell. "Eren gèneres completament diferents, una comèdia novaiorquesa i un film romàntic dels vells temps. Però crec que Memòries d'Àfrica és més a prop dels films que m'agradaven quan era petit. Se'n feien pocs, en aquella època, i avui no se'n fan més", deia el 2005 el que és considerat un dels últims directors romàntics.

Tot i ser un valor segur a Hollywood, capaç d'ingressar molts diners a la taquilla i defensar productes de primer nivell, Pollack sempre va reivindicar els 70, la dècada d'or del cinema per fer pel·lícules. "Era una època diferent, als 70: les pel·lícules no havien de fer tants diners", va dir el 2003. I no s'estava de criticar molts productes actuals: "El públic vol sentir alguna cosa intensa ràpidament, sense perdre el temps".

Actor secundari

Pollack, potser pel seu pas pels teatres de Nova York, estava més interessats en els actors que no a retre tribut als clàssics com els Scorsese, Lucas, Spielberg, Altman o Coppola. I va ser un gran mestre a l'hora de dirigir grans estrelles. A banda de Redford, Streep, Fonda i Streisand, van passar per les seves mans Faye Dunaway, Dustin Hoffman -a qui va llançar a la fama amb Tootsie-, Paul Newman, Robert Mitchum i Al Pacino, i més recentment Tom Cruise, Sean Penn, Harrison Ford i Nicole Kidman. Tots van aconseguir ser millors actors amb ell, ja que els dirigia sense complexos per explotar el potencial real de cadascun.

Una altra de les característiques de Pollack era que assumia papers secundaris en films d'amics seus o en cintes que ell produïa. És el cas de la seva última aparició a la gran pantalla, Michael Clayton (2007), en què interpreta el paper de Marty Bach, el cap del protagonista (George Clooney). També feia de dolent a Eyes wide shut (1999), el film pòstum de Stanley Kubrick. La seva pel·lícula més memorable com a actor és, tanmateix, Marits i mullers (1992), de Woody Allen. Als seus Tootsie i La intèrpret també hi va tenir papers secundaris.