• Imprimir

LaCrònica

"Se'ns en refot, ecs"

Ada Castells

La poesia va ser la gran protagonista a la presó Model en un recital ple d'energia
PEP HERRERO / ICUB

Aquest vers de l'Antipoema de Carles Hac Mor va ser, ahir a la tarda, un dels més aplaudits al Centre de Formació de Persones Adultes Jacint Verdaguer. Per entrar a aquesta escola s'hi ha d'arribar amb temps, com als aeroports. S'ha de deixar el carnet a l'entrada, s'ha de lliurar la bossa a un funcionari, no s'hi pot entrar amb el mòbil i s'han de creuar sis reixes de ferro. I és que aquest centre docent, situat a les galeries 1 i 2, acull 750 alumnes amb una particularitat: són presos de la Model.

Ahir un centenar d'ells van assistir al recital de Carles Hac Mor, Anna Aguilar-Amat, David Ymbernon, David Castillo i Jesús Lizano, dins els actes de Barcelona Poesia. Tenien moltes ganes d'aplaudir i -després d'insistències reincidents de Castillo- ganes de recitar.

A l'escenari, per tant, també es va escoltar el poema d'amor de Juan Sancho, que als 13 anys ja va guanyar un premi literari i que a la Model omple les tardes tornant a la poesia; es va poder sentir Carlos, amb els seus músculs tatuats, dedicant els versos als col·legues reclusos i dient "quién fuera nube, quién fuera viento"; Mahmud, que va intentar cantar We are the world, sense que la claca el seguís gaire, i Saber, de Tunis, que fa versos ben meditats: "Te quitan la libertad, pero la esperanza es mía".

Tots ells van rebre els aplaudiments entusiastes d'uns companys que després del recital exclamaven que no sabien que la poesia fos tan divertida. "A fora també ho és?", em preguntava un pres. I dedueixo que, quan surti de la presó, serà un dels assistents habituals als recitals de poesia. Aquest seria un final feliç per a aquest públic que no ha tingut bones cartes.

De fet, el recital d'ahir era com una prèvia del Festival Internacional de Poesia que es farà demà. Si més no, els reclusos procedien de molts llocs del món i, tot i que la llengua vehicular de l'escola és el català -si més no oficialment-, es va sentir l'àrab, l'anglès, el castellà -sobretot- i una llengua africana inventada per Carles Hac Mor.

Els poetes sabien on eren i es van saber comunicar amb un públic amb moltes ganes d'escoltar-los. Castillo va recitar uns versos que havia fet en una ocasió per als joves de la Trinitat. "Com un somni sense la propietat privada, que a tu, de moment, no et comprimeix", va exclamar el poeta.

Aguilar-Amat va llegir un poema sobre la solitud que va ser molt entès, sobretot un vers que, sentit amb les cel·les tan a prop, prenia un nou sentit: "A veces hay que huir en un lugar como este para poder estar solo", deia la poeta.

Lizano va ser el gran ovacionat, amb el seu Mamíferos o la seva lloança de la merda. El poeta llibertari va fer participar el públic amb el seu clàssic Popocatépetl i, amb tanta cridòria, fins i tot es va desenganxar el cartell que anunciava el festival a la taula. Era gràcies a l'energia creada en comú pels poetes, és a dir, per tots, perquè la poesia no fa diferències entre els qui són dins i fora. És per a tots.