• Imprimir
• Enviar

LaCrònica

12 anys ben poètics

David Castillo

Els poetes Luis García Montero, Marta Pessarro- dona i Luis Alberto de Cuenca al verger del Museu Marès
PERE VIRGILI

Molt ha plogut des de la primera edició de Barcelona Poesia, l'avui popular Setmana de Poesia de Barcelona. Molts noms han marxat, però continuen vius dins la memòria íntima dels poetes. Tants poetes, que resulta impossible citar-los a tots. Del primer recital que es va fer al Museu Marítim, només és viu Luis García Montero. Pepe Hierro i José Agustín Goytisolo van morir fa anys. Com un retrobament, ens va fer gràcia tornar a dur García Montero acompanyat de dues figures de la poesia actual: Luis Alberto de Cuenca i Marta Pessarrodona.

Moltes coses han canviat en els paisatge d'unes ciutats cada vegada més marcades per la incomunicació, les presses, la feina, els fluxos migratoris, el turisme... Per aquest motiu, que Barcelona dediqui molts dels seus espais als poetes no deixa de ser com una al·lucinació, una petita revolució, en veu baixa. A més, la ciutat ha marcat una tendència perquè, des d'aleshores, els festivals s'han reproduït: Palma, Lleida, Tarragona, Terrassa, la Garriga, Girona, Sant Cugat, Oliva, Vilafranca, Montmeló, Granollers, Lloseta, es Castell... Impossible recordar-los tots perquè moltíssims ajuntaments, associacions i grups veïnals han volgut que la poesia formi part de les activitats culturals de les poblacions. Enguany la Setmana de Poesia ha tingut un ressò extraordinari, potser pel metro -on s'havien penjat poemes tres anys durant la dècada dels noranta-, pel cartell o simplement perquè Barcelona no s'explica sense els poetes: des dels que copen els carrers centrals, com Aribau i Maragall, als dels barris com Cabanyes, el Poble-sec, o la quantitat de poetes catalans que hi ha a la Vila Olímpica.

La poesia viu un moment dolç en la relació amb la societat. Es veu per la repercussió en els grans mitjans de comunicació i també pels milers de persones que assisteixen als recitals, i que repeteixen. La Setmana, a més, no és un fet aïllat sinó que ha esdevingut una mena de desembocadura d'infinitat d'actes poètics que es convoquen arreu. De fet, les activitats paral·leles, les que coincideixen amb aquests dies de maig, omplen el programa d'una manera rotunda. Resulta curiós veure recitar i cantar jotes als divertits glosadors mallorquins i menorquins i poc després sentir el batec profund dels versos a la seva mare de García Montero, els amors de De Cuenca i la fidelitat a Barcelona de Pessarrodona. En un dels poemes que va llegir García Montero, de Vista cansada, ens diu que "la vida no és un somni", i en un dels versos parla d'una "compartida soledat". La ciutat, amb tants solitaris, s'obre a la poesia, potser el millor refugi de l'amor, de la soledat, dels dies... Es pot viure sense la poesia?