• Imprimir
• Enviar

Crítica cançó

Sense sabates

J.M. Hernández Ripoll

Ornella Vanoni, una diva altiva que transforma l'arrogància en simpatia, va inaugurar el cicle Le Voci d'Italia
DIEGO IBARRA

Ornella Vanoni

Palau de la Música, 15 de maig

Ornella Vanoni trencava dijous una absència dels escenaris barcelonins de prop de dues dècades. Molt de temps sense visitar-nos, aquesta dona d'impecable presència escènica que, superada la frontera de la setantena, encara pot presumir de conservar bona part d'aquell doll de veu que la va fer popular a finals dels anys 60.

No es va prodigar gaire i va oferir un repertori de 18 cançons en el qual es va oblidar alguns temes, com Senza fine, la peça de Gino Paoli que la va catapultar a l'èxit. El gruix del concert va començar i acabar amb el seu últim disc, Una bellissima ragazza. Qualcosa di te, d'inici; Buona vita, de final, més una tercera composició, Gli amanti, situada estratègicament a l'equador del concert. La resta, un repàs al repertori d'aquesta dona que segueix gravant a bon ritme. Picades d'ullet al jazz i a la cançó romàntica, sense oblidar les complicitats amb la música brasilera i Vinicius de Moraes.

Acompanyada d'un sextet, el punt crític de les actuacions puntuals sempre és en els arranjaments d'una banda de poc calibre. Les grans orquestracions que utilitza en els seus arranjaments es resumeixen en directe amb dos teclats, bateria, percussions, baix i guitarra, no sempre a l'altura de les circumstàncies. Ella, la primera a adonar-se'n, va interrompre un parell de cops els primers compassos de la cançó per posar ordre. Un gest que dóna una altra lectura al fet de desprendre's de les sabates de taló quan tocava marcar-se uns passos de ball per l'escenari. És millor així, trobar-se cara a cara amb la diva d'una manera més natural.