• Imprimir

El poeta Marc Romera ofereix, en el recull de contes 'La intimitat', la ironia com a arma contra l'estupidesa

Les botes de l'avi

Lluís Llort

Marc Romera, tot i que es considera bàsicament poeta, ha publicat el seu tercer llibre de prosa
MIQUEL ANGLARILL

L'avi de Marc Romera va ser tinent republicà, empresonat i condemnat a mort. Amb el seu carceller jugaven a escacs, i l'avi Romera sempre guanyava. Van començar a apostar (en espècies, no tenien diners), i, progressivament, l'avi va començar a cedir victòries. Un dia van apostar el que més desitjava el carceller, les botes russes de l'avi, a canvi del que més volia l'avi, la llibertat. L'endemà, una setmana abans de l'afusellament, la cel·la només estava ocupada per les botes russes.

Aquesta història verídica no forma part de La intimitat (Empúries), el nou recull de narracions de Marc Romera (Barcelona, 1966), però li ret homenatge en el conte Gos Pepet.

Tot i ser polifacètic (poeta, narrador, restaurador, docent, editor de poesia, crític, traductor i conquillòleg, entre d'altres aficions i professions), Romera es mostra molt segur en els tres punts que sostenen i activen la seva creativitat: "La incomoditat de l'individu en una societat que considero absurda i estúpida, la incomunicació i l'obsessió; m'obsessiona l'obsessió".

En els vuit contes (un té dues parts), a més de la tríada romeriana, hi trobem les intimitats dels personatges, força sexe, molta ironia i una visió crítica de l'entorn: "El que salva a l'estúpid, permanent o temporal, és ser-ne conscient", explica. "Els meus referents són Kafka, Bernhard, Capote, Jelinek... I tot i que no ho sembli, en les seves obres hi ha molta ironia. El Castell, de Kafka, és per mi un dels llibres més divertits i hilarants de la història", afirma Romera.

No vol impartir doctrines morals, però aquests contes de Romera, segons l'editora Eugènia Broggi, denuncien "estafes ètiques, políticament correctes però moralment reprovables".

Marc Romera ha publicat els poemaris Genolls de fum (1988), Disfresses (1990), La mandra (1994), La mel (2002) i La pau del cranc (2002), animal, aquest últim, que és el seu predilecte. També és autor de la novel·la Mala vida (2002) i del recull de narracions Amanida d'animals (2004). "Com que vivim en un país de mandarins, n'hi va haver un que quan vaig publicar prosa em va titllar de traïdor per haver deixat la poesia, cosa que no he fet, perquè sempre escric poesia, em considero bàsicament poeta; de fet, tinc un poemari a punt de ser publicat que es titula L'aigua. Ara seria molt oportú", comenta.

Les diferents activitats en què s'implica (i l'obsessió amb què les afronta) l'obliguen a mantenir un procés creatiu irregular, "per falta de temps, de rutina creativa", així que ja ens arribaran altres llibres, però, de moment i abans de marxar, ens deixa aquestes botes en format narratiu.