• Imprimir

Entrevista: Claude Chabrol El director francès estrena demà a casa nostra el film 'Una chica cortada en dos', amb Ludivine Sagnier, Benoît Magimel i François Berléand

"Si no rodo, em consolo menjant"

Esteve Riambau

Chabrol ens acosta la història de Gabrielle
REUTERS / WANDA

Claude Chabrol torna a la pantalla amb Una chica cortada en dos. Aquesta història d'ambicions i passions amb rerefons criminal es basa en un fet real.

Què li queda encara per denunciar de la burgesia francesa?

Hi ha coses que encara em resulten misterioses dins del comportament humà, però no crec que tinguin una relació específica amb la burgesia.

Vostè hi torna un cop i altre, tanmateix...

Retrato tipus que poden semblar particulars, però que existeixen. Tal com es veu al meu darrer film, dins la burgesia hi ha una dreta i una esquerra: l'escriptor barbut i la vella aristòcrata. Són trets de la realitat, no puc fer-hi més.

¿És conscient que Una chica cortada en dos té reminiscències de La femme et le pantin?

Pierre Louis de Mandiargues era un personatge estrany. Era perfectament admès entre els intel·lectuals burgesos i, en canvi, era un pervertit, un gran erotòman.

El retrat dels personatges masculins del seu darrer film és particularment cruel...

Benoît Magimel interpreta un malalt. L'escriptor encarnat per François Berléand és un porc.

Ludivine Sagnier interpreta una ambiciosa periodista de televisió. ¿És un mon a part?

N'he vist de tots colors. Alguns s'equivoquen en citar el meu nom.

L'han confós amb algú?

No va ser a la tele. Fa trenta anys, l'agregat cultural de Londres em va dir: "De tots els seus films, senyor Truffaut, el que més m'agrada és Al final de l'escapada.

El seu darrer film insinua l'erotisme sense que es vegi.

Fins i tot el Kama-Sutra no va aconseguir trobar més de trenta-sis posicions. Si mostres els trucs, la gent t'acusa de perversitat. Si no s'ensenya res, pots fer volar la imaginació sense caure en el ridícul. Ser més explícit no serveix per a res, i qui en vulgui més, ja té els films porno. Al meu film només hi ha una escena destinada a mostrar un lleugera degradació de la dona per complaure la virilitat masculina.

Als seus films sempre hi ha una fascinació pel mal.

Si no, no hi hauria problemes. Resulta interessant que el mal, sovint, sigui encantador.

La mirada sobre els seus personatges és malvada i cínica.

Malvada, no ho sé, però cínica, en absolut.

Cruel?

No és la mirada que és cruel. Són els personatges els que ho són.

Sempre es mouen entre la realitat i la caricatura.

No crec que en faci, de caricatures. Sortim al carrer i li mostraré rèpliques de molts dels meus personatges. No sóc un cineasta realista, m'interessa la realitat. Jutjar no serveix de res. Tothom té un cinquanta per cent de raonable, i l'altra meitat, de bogeria. Davant d'un fet criminal, per tant, són meitat culpables i meitat innocents.

Si els seus personatges no són cruels ni malvats, com és que la càmera els fa patètics?

Sense malícia ni cinisme es troben davant de situacions complexes i els seus recursos són tan limitats que no només no poden resoldre els seus problemes sinó que ni tan sols són capaços d'analitzar-los. La naturalesa humana és així. És per aquest motiu que no crec en Déu. No hi ha ningú que sigui tan cruel per col·locar determinades persones en un context que els sobrepassa i els fa impotents.

Un cop va dir que vostè era més poderós que el Papa. És cert?

El Papa no en té cap, de poder. Jo, en canvi, encara puc obligar que la gent faci coses extravagants. El Papa, com a molt, poc suplicar.

Com veu la relació entre Sarkozy i Carla Bruni?

Un muntatge. La veritat és que jo no em crec res. Això no vol dir que no reconegui que Sarkozy té una gran intel·ligència. Però també és un boig, i la meva incògnita és saber quina d'aquestes dues meitats s'imposarà sobre l'altra. Sarkozy té un costat burlesc. Si hagués de buscar un actor per fer una pel·lícula sobre ell, la primera cosa que diria és: "Llàstima que Louis de Funès sigui mort". Tom Cruise no dóna el tipus.

¿És cert que hi ha una recepta que es diu Chabrol?

És un estofat de vedella o de bou. Al final s'hi afegeix un terç de vi negre per netejar el plat i, en general, no es beu amb cullera sinó directament del mateix plat. És molt propi de pagès.

Li agrada?

El vi, sí. L'estofat me'n fot.

Entre el cinema i el menjar, amb què es queda?

Amb el cinema. Si no rodo, em consolo menjant. Quaranta persones en un plató a la teva disposició per realitzar els teus somnis és una situació única. Només comparable al director d'orquestra.

Com ha sobreviscut a totes les etiquetes sense passar mai de moda?

No em preocupa gaire. Porto cinquanta anys a la professió i, si ara fes una merda espantosa, tindria dret a reclamar una certa indulgència.

Deu ser l'únic cineasta francès que ha reconegut haver fet merdes...

Si no fos així, tampoc podria dir que he fet bones pel·lícules. N'hi ha que són discutibles i d'altres que a mi m'agraden, com L'Oeil du malin.

Roda un film per any. Com és que treballa tant?

No té res a veure amb la salut ni amb les meves expectatives de vida. Si encara pogués fer set o vuit pel·lícules més, seria ideal. Ja fa temps que, amb els meus films, volia construir una mena de mural, de mosaic gegantesc, i pràcticament ja el tinc acabat. Ja tinc pensat quina serà l'última, tot i que potser la rodaré abans, perquè és la més cara.

I el proper film?

Gérard Depardieu en serà el protagonista. Interpreta un policia, i serà com l'adaptació d'una novel·la que Simenon no va escriure mai.