• Imprimir

Entrevista: David Plana i Rafel Duran Autor i director de 'Dia de partit' (T. Lliure)

"El futbol és el paisatge sonor de la ciutat"

Teresa Bruna

David Plana i Rafel Duran signen un espectacle gens futboler, que té el Barça com a paisatge de fons
FRANCESC MELCION

El Teatre Lliure estrena dijous Dia de partit, de David Plana. Ens asseguren que no té res a veure amb els esdeveniments viscuts pel Barça darrerament: "Estava escrita molt abans!", diu l'autor. Parla del futbol sense ser de futbol i parla del Barça sense inspirar-se en el primer equip. Però reflexiona deambulant per les històries que poden sorgir en un dia de partit, de quina manera els sentiments dels seguidors poden capgirar-se. És una metàfora de lluita, de guanyadors i perdedors. I del poder. En aquest cas, el que tenen els que poden seure a la llotja del Barça .

El text és un encàrrec que el Teatre Lliure va fer al jove dramaturg per al Projecte d'Autoria Textual, del qual han sortit perles com Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé. "Quan vam fer l'encàrrec no era per parlar del Barça estrictament sinó del fenomen. Però he de reconèixer que el desenvolupament que en David ha fet de la peça m'ha superat, va molt més enllà", diu Àlex Rigola. Després d'escollir el text van posar Plana en contacte amb Rafel Duran, que en seria el director. Tots dos ens expliquen l'obra.

On se situa l'acció?

D.P. En diferents espais. La primera part en un bar, una casa, espais interiors del Camp Nou... R.D. I en una botiga del Barça! La segona passa a les grades i dependències internes. Tot són llocs on es pot parlar de futbol.

¿Però que no havíem quedat que no era del Barça?

D.P. No ho és! És una comèdia amarga sobre personatges que intenten sobreviure i a qui el Barça calma les inquietuds del dia a dia. Tot succeeix a l'entorn d'un partit de màxima rivalitat, la setmana abans d'un Barça-Madrid. R.D. Amb aquest paisatge de fons, parla d'una societat de consum salvatge, una societat on qui té diners té el poder.

Com són els personatges?

D.P. Hi ha un polític vingut a menys, frustrat, que ja no té dret a entrades per anar al partit; un personatge fosc i supervivent, acabat de sortir de la presó, que n'hi ofereix. És dels que aconsegueixen coses difícils no se sap d'on. Hi ha també un conseller en actiu i dues dones que es miren el partit de lluny: la dona de l'espavilat i la del polític. És una reflexió sobre una societat on tot es compra i es ven. R.D. El conseller representa el polític triomfador, perquè qui està en actiu és poderós. El poder és tenir seient a la llotja, siguis del partit que siguis. És on hi ha els polítics, els empresaris, el càtering privat... Jo sempre he dit: "Mira la llotja del Barça i veuràs qui mana!". I és així mateix: o ets a dalt o ets a baix.

És cert i fort, això que dius!

R.D. Socialment el Barça ho ha impregnat tot; la societat valora les coses en termes de partit de futbol, s'ha introduït al llenguatge, és el paisatge sonor de la ciutat! La gent ho copsa ràpidament perquè ho sent molt proper i s'ho fa seu. N'hi ha que tenen una cultura impressionant de futbol, se saben tota la història del Barça. D.P. M'imaginava que ho faria menys del Barça, però em van sortir tots els tòpics. És una comèdia amb un fons trist, amarg, dur. La victòria és trista.

Hi ha resultat del partit?

R.D. Hi ha un resultat però no necessàriament del partit. El Barça s'ha convertit en un mite a través dels mitjans de comunicació. Esclar que al llarg del segle XX hi ha hagut també la voluntat de crear mites: el mite de la guerra, el mite de l'enemic. Cada país europeu té un enemic... D.P. Això potser és molt filosòfic! Però hi ha una mica la destrucció dels déus que es produeix al segle XX. Estem creant suports per una manca de pater spiritualis. R.D. A mi em fascina el fet que quan perd el Barça, els senyors no trempin i no follin amb les seves senyores. Em flipa que es pugui arribar a anorrear un plaer, a uns extrems tan privats. Em fascina que hi hagi persones que ho viuen tan intensament, perquè és un desastre i una humiliació personal.

Com ha anat el muntatge, heu treballat junts?

R.D. Sí, i vull dir que jo no havia treballat mai amb el David i m'hi he trobat molt còmode. Hem parlat força des de bon començament, perquè jo necessitava saber per què havia escrit l'obra, d'on havia sortit. Volia saber-ho tot per fer-me-la meva. I ja dirigint, no és perquè el tingui al davant, eh?, però ha anat molt bé.

Has tret el nas pels assaigs?

D.P. Poc. Penso que són dues feines diferents i que com a autor pots arribar a ser molt susceptible perquè ja t'has imaginat l'obra. Precisament he de dir que en Rafel l'ha fet d'una manera que jo no havia imaginat i m'ha sorprès, m'ha agradat. Ell té la seva parcel·la de creativitat i penso que l'ha fet estupendament. També hauria pogut no ser així i jo, des de la meva petita parcel·la, hauria protestat. He intentat no venir gaire per no inserir-me en una feina que estava fent bé.

David, tens dues obres en cartell a Barcelona: Borís Godunov i Dia de partit. Són molt diferents!

D.P. Sobretot perquè al Borís hi ha un treball de dramatúrgia compartit amb l'Àlex (Ollé) de la Fura i aquesta és totalment meva. Però coincideixen en el fet que poso honestament la societat davant d'un mirall amb dos temes molt actuals: el terrorisme i els mites. Fa gràcia perquè, de cop i volta, tothom em pregunta coses sobre el terrorisme... i sobre en Guardiola!

Una pregunta obligada (o xafardera): sou culers?

D.P. Sóc un culer moderat, però així és més fàcil escriure sobre el Barça. És possible fer una mirada a distància del que implica el club. Em sembla important com a punt de partida.

R.D. Jo no sóc gens futboler, gens. Però no podem evadir el tema perquè els que hi creuen, que són molts, jo diria que la majoria, en parlen com de la família. Jo és que flipo amb el marxandatge...

Veig que has estat a la Botiga del Barça...

R.D. Hi vaig voler anar perquè surt al text. Hi havia unes fotos dels futbolistes més importants, del Ronaldinho, del Puyol..., fetes amb un contrapicat i il·luminades a contrallum de manera que semblaven divinitats gregues o d'aquelles antigues, saps?, una mica les divinitats escultòriques arcaiques, que eren enormes, per impactar. I eren fotos en vertical, com les estampes. D.P. Tot el tema de les tasses del Barça, clauers..., remet a una certa religió geogràfica. R.D. Sí, és un marxandatge religiós, com la medalleta de la Mare de Déu de no sé on! D.P. És com si haguessin canviat la medalleta de la Mare de Déu per la d'en Puyol, oi? R.D. Sí, sí, exactament igual que quan es va casar el príncep, que van fer medalletes de la Letícia. La diferència és que aquest va ser un marxandatge puntual i el del Barça és etern.

Certament parlen i molt entre ells. Els veig tan engrescats que els deixo fer.