• Imprimir

Entrevista: Joan López Lloret El director català estrena 'Utopia 79', una reflexió sobre les expectatives i el fracàs de la Revolució Sandinista

"No anem pel bon camí per complir els nostres somnis"

Bernat Salvà

Joan López Lloret va conèixer de prop els somnis revolucionaris i mostra ara la trista realitat de Nicaragua
FRAME ZERO

Sis mesos després d'estrenar als cinemes Hermanos Oligor i unes setmanes després de l'emissió per TV3 de Diumenge a les cinc, un documental sobre el procés de pau a Irlanda del Nord, el cineasta Joan López Lloret torna a les pantalles grans amb Utopia 79. Les expectatives generades pel triomf sandinista a Nicaragua, la darrera revolució del segle XX; l'eufòria de la victòria; la participació de voluntaris catalans (internacionalistes) en la reconstrucció del país, i la intervenció nord-americana que va abocar el procés al fracàs són alguns dels aspectes tractats en aquest film, que el cineasta sent especialment proper: un personatge freqüentava casa seva i li va inculcar, de nen, la il·lusió revolucionària. Tot i que ara reconeix que "Nicaragua, el lloc on es va fer realitat l'últim somni revolucionari del segle XX, està fet un desastre".

Aquesta paradoxa és fa molt evident a la pel·lícula.

Sí, pots entendre la imatge d'una persona pobra al costat d'un riu sec i un camp erm, però a Nicaragua i altres llocs d'Amèrica Llatina la naturalesa és riquíssima i el nivell de pobresa és molt alt. Hi ha hagut dictadures, un període revolucionari i no sé quants anys de teòrica democràcia a Nicaragua, i segueixen igual. On són totes les utopies del món per evitar aquest tipus de situacions? Què se'n fa perquè després tot segueixi igual?

Amb tot, cal defensar les utopies?

Totalment. S'han de defensar els somnis i les utopies. Portem un ritme de vida vertiginós, consumista, i ens falta temps per a una reflexió profunda. Es reflexiona de forma primària. Aquest no és un bon camí perquè es compleixin els nostres somnis.

Com és el camí des de la il·lusió revolucionària a la dura realitat?

Una cosa és el que tu penses que és, el que se'n diu mística revolucionària, i una altra el que és en realitat. Jo he viscut aquest procés. Segueixo sentint una gran admiració, però també veig tots els matisos. Una de les coses que mostra la pel·lícula és que cal deixar que cada cultura faci les coses a la seva manera. Es va imposar l'alfabetització en llengua castellana als mizquitos [indis de la costa Atlàntica]. I això és un error, és fàcil d'entendre per a algú amb cultura i llengua catalanes que viu a l'Estat espanyol.

Els Estats Units i la Unió Soviètica van fer fracassar la Revolució?

Els nord-americans van iniciar una guerra i els sandinistes es van veure obligats a acostar-se a les posicions soviètiques i cubanes. I a aquests, evidentment, no els interessa la pluralitat, sinó l'aplicació del comunisme ortodox. Com va passar a Catalunya el 1937 amb els estalinistes. Nicaragua va esdevenir un experiment del final de la Guerra Freda, de les lluites entre l'imperialisme nord-americà i soviètic. Els imperis impedeixen que els petits pobles busquin les seves pròpies solucions als problemes.

El paral·lelisme que estableix amb l'actual Guerra de l'Iraq era al guió?

No, la Guerra de l'Iraq va aparèixer per sorpresa. Un amic del Ricardo, que és fill del famós músic nicaragüenc Carlos Mejía Godoy [l'autor del popular Son tus perfúmenes mujer], va resultar ser el primer desertor de la Guerra de l'Iraq. Em sembla una paradoxa que pot fer reflexionar: els Estats Units són el somni per a molts nois d'Amèrica Llatina, però pots acabar treballant als marines i envaint algun país llatinoamericà. Segurament algun panameny va envair el seu propi país amb els marines.