• Imprimir

El director català estrena a Basilea una aplaudida versió de l'òpera 'La casa dels morts', de Janácek, amb una potent escenografia i uns cantants en estat de gràcia

Bieito mata Dostoievski

Andreu Gomila

El tenor alemany Karl-Heinz Brandt tirant de l'avió a l'inici del segon acte de 'La casa dels morts'
HANS-JÖRG MICHEL

Fiódor Dostoievski va explicar a Memòries de la casa dels morts (1862) els seus anys de presidi a Sibèria i gràcies a aquesta obra va esdevenir un escriptor famós, pas previ a les seves grans novel·les. Més tard, Leos Janácek en faria una òpera, La casa dels morts (1928), en el que seria l'últim esforç de la seva vida: moriria un mes després d'acabar-la. Ara, Calixto Bieito revisa la peça i decideix alliberar-la de qualsevol relació amb la novel·la matant el protagonista a Basilea, on diumenge va estrenar Aus einem Totenhaus (Z mrtvého domu) amb un èxit clamorós si tenim en compte els quinze minuts d'aplaudiments que li va dedicar un públic que li reconeix que, en part gràcies a la Lulu d'Alban Berg que hi va dur el febrer passat, la petita ciutat suïssa ha estat triada com a teatre d'òpera de l'any per la crítica europea.

Al final del relat, Aleksandr Petróvitx, l'alter ego de Dostoievski, dóna gràcies a Déu i diu que ha ressuscitat d'entre els morts amb la sortida de la presó. Bieito, implacable, fa tremolar el personatge, el posa al llindar de l'escenari, sense saber què fer de la seva llibertat, mentre per darrere, com si res, un soldat decideix engegar-li un tret. Trist final per a un home, interpretat a Basilea pel baríton coreà Eung Kwang Lee, que es limita durant tota l'òpera a ser un mer observador de tot el que passa al seu voltant. Gairebé no té un minut de glòria en aquesta peça de difícil posada en escena, ja que el director no té en qui agafar-se. La inexistència d'un o dos protagonistes, la presència exclusiva d'homes presoners damunt l'escenari i un cor omnipresent, fan que l'argument no sigui per tirar coets. La música, esplèndida sota la batuta del jove Gabriel Feltz, omple uns buits que en escena són difícils de suplir.

Bieto, en un exercici de lliure associació, també mata l'espai omplint-lo de punta a punta. Si Dostoievski, en els últims compassos del relat, abans de l'alliberament, fa servir la metàfora d'una àguila ferida per exposar la humanitat dels reclusos i les ànsies de llibertat, el director s'agafa a l'ocell com a un ferro roent i el converteix en un avió. Janácek fa coincidir l'enlairament de l'àguila amb el comiat de Petróvitx, cosa que el director català matxaca amb la mort del reclús. Li demanem a Bieito en acabar la funció d'on li va sorgir la idea de l'avió. "Vaig descartar fins a deu projectes", confessa. I parlem de Metròpolis, de Fritz Lang, i de L'imperi del sol, de Steve Spielberg, com a fonts d'inspiració.

Ja al preludi, quan veiem alguns presos jugant a futbol damunt l'escenari, veiem l'aparell suspès en l'aire. En l'inici del segon acte, quan Janácek ens explica la duresa dels treballs forçats al penal, baixa l'avió i obliga el cor i tots els cantants a bellugar-lo. Brillant imatge. El biplà no es mourà fins al final, cosa que forçarà els cantants a amuntegar-se al prosceni, on desenvoluparan una de les millors escenes de l'òpera: la funció de teatre que els reclusos munten per Pasqua.

Brillant Claudio Otelli

La pantomima és executada de manera brillant per tots els cantants, entre els quals destaca el tenor suís Rolf Romei (Skuratov). Però si hi ha un cantant que sobresurt per sobre de tots en aquesta òpera coral és el baríton italià Claudio Otelli (Xixkov), habitual de Bieito -va ser el Dr. Schön a Lulu-. El seu monòleg final, quan explica la història que l'ha dut a la presó, és esfereïdor. Més de vint minuts que mantenen el públic amb la mirada fixa en aquest personatge mentre desgrana el relat. Al seu voltant, hi ha una execució, altres presoners fan de les seves, i Petróvitx plora la mort del seu amic Luka (Ludovit Ludha) a l'hospital.

Queda clar que després de Kertész, Primo Levi i Soljenitsin és difícil oferir un relat d'una presó com si fos un conte de fades com ho fa Dostoievski. La de l'escriptor rus sembla una casa de colònies al costat d'Auschwitz. D'aquí el realisme amb què Bieito vesteix els personatges, i la mort de Petróvitx. "No tenia altre remei", s'exclama el director. La transgressió no passa desapercebuda entre el públic que, a diferència del que sol passar a Barcelona, aplaudeix l'agosarament. Se'n farà un DVD.

Dostoievski diu al primer capítol que es disposa a parlar d'un món a part, amb les seves lleis especials, la seva indumentària, moral i costum pròpies, i "una casa morta en vida, una vida com en cap altra banda, i gent especial". Bojos, assassins, lladres, però bàsicament homes. Uns éssers que Bieito no ha tingut cap pietat a l'hora de retratar.