• Imprimir

Entrevista: Rodrigo García Dramaturg reconegut internacionalment, avui porta al Lliure 'Arrojad mis cenizas sobre Mickey', un treball de la que considera una nova etapa

"Un xaval de 20 anys que vol fer teatre diferent és un heroi"

Teresa Bruna

L'argentí Rodrigo García viu a Astúries i és un habitual dels grans festivals de teatre del món
DIEGO MUÑOZ

A la recta final de l'esplèndida panoràmica de noves creacions escèniques que aporta el segon cicle Radicals Lliure, li arriba l'hora a l'argentí Rodrigo García, un dels dramaturgs més destacats en el camp del teatre com a expressió artística total i pel seu discurs, tan poètic com irrefutable. García ha participat repetides vegades al Festival Avinyó, al programa oficial, amb més d'un muntatge. Avui i demà, la sala gran del Lliure obre les portes a Arrojad mis cenizas sobre Mickey.

Per què Mickey? Parla la infància?

No! Es deia Esparcid mis cenizas en Eurodisney, però li vaig canviar el títol perquè els del parc em van tirar els advocats a sobre. És per considerar que, per a gran part de la societat, un parc temàtic és més atractiu que disfrutar de la natura o parlar amb els fills. Jo no explico mai històries, els meus treballs són plàstics, suggerents, i s'hi barregen textos que destaquen coses com ara que només sabem ocupar l'oci consumint, de tal manera que qui no té diners no pot gaudir de res. Avui la gent va amb els nens a distreure's a Eurodisney o als centres comercials.

Com és el muntatge?

Intento que no sigui il·lustratiu ni gaire evident, no vull caure en coses naturalistes. Hi ha una escena en què poso problemes físics als actors perquè m'interessa treballar desvirtuant els cossos. Se submergeixen en una mena de piscina de fang i en surten com una autèntica escultura. Em suggereix la creació d'un home nou. Hi ha un altre moment d'estranya bellesa, en què estan despullats i coberts de mel. El concepte de brut enganxós es barreja amb la bellesa del color brillant. Són imatges poètiques, visions meves de l'erotisme, la sensualitat...

A quin públic es dirigeix?

Ui, a tots! M'encantaria tenir públic que no sigui l'habitual en aquest tipus de discurs. I estic convençut que els que van al cicle Radicals connectarien fàcilment amb la gent del carrer, perquè expressen coses d'avui, el món on viuen, els problemes que els envolten. Però les coses són així i jo no les puc canviar. És un dels grans problemes que em vaig plantejar i em va fer aturar-me un parell d'anys. Vaig sentir desànim, descreença. Em semblava sense sentit treballar per a grans festivals con Avinyó, treballar per a un públic que a priori està favor teu. Ara estic en una nova etapa.

Ah, sí? Veurem un Rodrigo nou?

El meu teatre girava cada vegada més en una direcció política i social. Em movia en un univers plàstic, caòtic, usava materials bruts, líquids, fluids, llet, vi... Amb la llum es creaven uns paisatges escènics interessants. Intentava aconseguir una certa poètica enmig de tanta merda.

No era gratuït, doncs, ho veia així!

Esclar! Volia reflectir el que veia amb unes posades en escena excessives, amb molta informació. Les obres s'anaven tornant cada cop més explícites i això em va fer por. El teatre és un espai per a la poesia i, si seguia per aquest camí, la poètica s'hauria quedat en un segon pla. I vaig parar, vaig donar per acabat un cicle.

I sorgeix 'Arrojad mis cenizas...'.

Primer va ser Aproximación a la idea de la desconfianza, un canvi molt radical: els actors gairebé ni parlen, l'ambient és molt contingut, el text està projectat. A Arrojad... hi ha més elements, però són peces íntimes. Per descomptat que el social hi és present, però el més important ara és el conflicte entre l'individu i la societat.

Com veu el teatre a Barcelona?

Hi ha gent molt interessant, amb un esperit creatiu molt potent. Els del cicle del Lliure en són una prova i n'hi ha una bona pila més. I són autèntics herois, perquè un xaval de 20 anys que vol fer un teatre diferent, expressar les coses d'una altra manera, es troba amb els mateixos problemes de merda que em vaig trobar jo a la seva edat.

Vol dir que no ha canviat res?

Res de res, i és ben trist. Quan vaig començar, treballava fora i amb la pasta m'anava pagant les obres, perquè ni el ministeri de Cultura, ni la Comunitat de Madrid, ni ningú em donava un duro. I vaig continuar endavant, tossut, perquè era el que em donava la gana de fer. Les institucions em miraven amb menyspreu, amagaven els meus treballs a la societat, em deien: "A vostè no se'l veurà mai en un gran teatre, només pot anar a petits teatrets". I mira: el que fem al Lliure ha estat 15 dies al Festival de Tardor de París, amb 800 persones cada dia. L'obra és la mateixa, però mentre aquí es creu que s'ha de posar en cicles minoritaris, allà pensen que s'ha de veure en qualsevol teatre. I que és el públic qui ha de dir si li agrada o no.