• Imprimir

Entrevista: Daniel Brühl El protagonista de 'Salvador' participa en 'Un poco de chocolate', l'adaptació cinematogràfica d''Un tramvia a SP', d'Unai Elorriaga

"Viure a cavall de dues cultures et fa veure-ho tot des de fora"

Ramon Palomeras

L'actor catalanoalemany en una escena d''Un poco de chocolate'
DAVID HERRANZ

Daniel Brühl va néixer a Barcelona el 1978, però va triomfar a Berlín el 2003 amb la sorprenent Good bye, Lenin! Després d'assaborir l'èxit en els premis de cinema europeu amb aquesta metàfora sobre la identitat, Brühl tornaria a sorprendre amb L'última primavera al costat de Judi Dench i Maggie Smith. Però el seu destí estava escrit. Fa dos anys es va estrenar a casa, gràcies al cineasta barceloní Manuel Huerga, amb Salvador, en la qual Brühl, fill de pare alemany i mare catalana, es posava en la pell de Puig Antich, una interpretació que li valdria una nominació al Goya en l'edició de l'any passat. Però va tornar a Alemanya fins que un projecte força curiós l'ha portat al País Basc: l'adaptació cinematogràfica de la novel·la d'Unai Elorriaga Un tramvia a SP, guardonada amb el Premio Nacional de narrativa del 2002. El culpable ha sigut el jove cineasta basc Aitzol Aramaio. Amb el títol d'Un poco de chocolate i al costat d'Héctor Alterio, Julieta Serrano i Bárbara Goenaga, Brühl es posa en la pell d'un okupa que fa amistat amb un home gran (Alterio) amb greus problemes mentals. Es tracta d'una història onírica i gens convencional d'amor, bondat i amistat.

¿Encara li cou no haver guanyat el Goya a la millor interpretació per Salvador?

No, la veritat és que no em sap greu. Però el detall de Corbacho de baixar a la platea i fer veure que jo havia guanyat va estar molt bé, sobretot per la simbologia que amagava tot plegat. Perdre amb Juan Diego no em sap gens de greu. De fet va trucar al meu representant per fer-me arribar la seva felicitació pel meu treball. La veritat és que ja era un miracle estar nominat amb la meva primera pel·lícula a l'Estat. I el públic i la crítica van veure que un estranger pot fer pel·lícules aquí. [Riu.] Al principi tenia molta por perquè era un paper massa important per a la meva primera pel·lícula a l'Estat.

Ara hi torna, però amb un director desconegut. ¿Què l'ha motivat a participar-hi?

Un parell de motius. El primer està relacionat amb el meu pare. Com aquell qui diu, m'ha fet de representant. [Riu.] No, no. El cas és que el meu pare era al País Basc rodant un documental i va conèixer per casualitat Aramaio. Tot parlant, el cineasta basc li va fer saber que volia treballar amb mi. El pare m'ho va dir i aleshores vaig llegir la novel·la i em va fascinar; així com el visionat de Terminal, un curt d'Aramaio premiat internacionalment. Un poco de chocolate és una pel·lícula petita, però de qualitat. L'adaptació no era gens fàcil, però ho ha fet amb una subtilesa digna d'admirar.

I el segon motiu?

Treballar amb Alterio. És un mestre. Fa tant amb tan poc! Les seves mirades i paraules em van fer emocionar més d'una vegada. I això que el director m'havia prohibit plorar! Però no ho podia evitar. A més, té una curiositat impressionant, mai no estava cansat... És un exemple a seguir per a les generacions joves a causa de la seva vitalitat. Tenia més energia que Bárbara Goenaga i jo junts. De fet, ara és a l'Argentina rodant. Dóna confiança per seguir en aquesta professió. Ja m'agradaria als seus 78 anys tenir la seva energia. A més, i en dono gràcies a Déu, el meu personatge és més aviat passiu. Em passo tota la pel·lícula escoltant què diu Alterio. Ha sigut una lliçó, una injecció de vida. Improvisava sovint i ningú no se n'adonava. Juntament amb Judi Dench, són els millors.

¿S'està plantejant centrar la seva carrera en una única cinematografia? Potser pararà boig, tant amunt i avall...

Vull compaginar les dues cinematografies. És un luxe poder triar els meus projectes en dos països. A més a més, estic completament compromès amb el cinema alemany. Em sento responsable, ja que el cinema alemany em va donar a conèixer i li dec molt. A més, en comparació amb el cinema que hi havia als anys 90 està millorant molt any rere any. Els directors joves tenen propostes molt diferents i interessants. Sóc molt optimista sobre el seu futur. Per això m'agrada quedar-me a Berlín. Certament, a Alemanya també es parla, com aquí, de la greu crisi del sector. Viuen contínuament de la queixa, però no tenen raó. El fet de viure a cavall de dues cultures et fa veure els fenòmens des de fora, amb certa perspectiva i distància, i t'adones que no n'hi ha per tant. El mateix em passa quan vaig a Alemanya i observo la indústria cinematogràfica espanyola. Però hi ha una tendència positiva. Si no he fet més pel·lícules a l'Estat és perquè els guions que m'han fet arribar no eren prou interessants.

Sembla que Huerga ja l'ha tornat a enganyar...

Sí, sempre que em cridi hi aniré. Faré tot el que em demani. En aquest cas es tracta de Les mares d'Elna, però encara està en fase de preproducció. Suposo que començarem a rodar a finals d'any o el vinent. Està ambientada en els darrers mesos de la Guerra Civil. Huerga se centra en la història real d'un grup de dones que van quedar en estat al camp de refugiats d'Argelers, així com en el paper que va tenir la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, que va aconseguir que 597 exiliades poguessin donar a llum en condicions en crear una ala de maternitat a Elna. I curiosament, i ja estic parlant més del compte -de fet, sempre m'ho retreuen-, hi ha referències al paper de Salvador Puig Antich.

Un altre viatge al passat per recordar històries i personatges reals. Quina casualitat, no?

No ho busco, però va sortint així. Els productors i cineastes han vist que amb aquest tipus de personatges me'n surto prou bé i suposo que per això m'ho proposen. I també suposo que amb Huerga passa més o menys el mateix. De totes maneres, crec que aquestes pel·lícules són necessàries: aquest tipus d'històries i els herois anònims mereixen ser explicats, que no s'oblidin amb el pas del temps. Per sort, el cinema dóna l'oportunitat per no oblidar. Amb tot, la meva consciència i els meus interessos polítics també em demanen de participar-hi.