• Imprimir

Najat El Hachmi dedica 'patriarques' a parelles mixtes catalanomarroquines, Quim Monzó evita els petons per escrit i Manuel Baixauli tragina una maleta amunt i avall

Zafón i companyia

Eva Piquer

La cua eterna provocada per Carlos Ruiz Zafón permetia als lectors haver llegit mitja novel·la un cop aconseguien la signatura de l’escriptor
CRISTINA CALDERER

Diguem-ho d'entrada: quantitativament parlant, Carlos Ruiz Zafón no ha tingut rivals aquest Sant Jordi. L'única cua que ahir competia en llargada amb la seva (però es quedava mooolt curta) era la provocada pel Bus Turístic a la plaça Catalunya. Tot i que l'autor d'El juego del ángel no començava a firmar fins a les dotze del migdia, a les nou del matí ja hi havia gent esperant-lo. Els impacients que aprofitaven l'estona de cua per encetar la novel·la ja n'havien devorat més de la meitat de pàgines quan finalment els tocava el torn de rebre l'autògraf.

Però hi ha vida més enllà d'en Zafón. I molta. I ben diversa. "Això està ple d'escriptors espanyols raríssims que no els coneixen ni a casa seva", em diu un novel·lista català a l'hotel que acull l'esmorzar d'autors i la clàssica foto de família. Entre els que no han sortit a la foto -"quan no s'hi cap, no s'hi cap"- hi ha Joan Barril, Vicenç Villatoro i Rafael Vallbona. Sí que xupa càmera en Carles Rexach: l'altre dia, en un programa esportiu, es referien al seu llibre com "la primera incursió literària" de l'exfutbolista. De tot en diuen literatura, avui en dia.

I llavors passa el que passa: els escriptors autèntics, per dir-ho d'alguna manera, se senten maltractats. Tots ells troben que els mitjans de comunicació han parlat massa poc de les seves obres. I tots ells ho retreuen sempre que poden als cronistes culturals, que van entomant queixes amb aquella alegria. Només són quarts d'una i ja tinc complex de llibre de reclamacions. Sospito que, d'aquí a un parell d'hores, oloraré un escriptor i en fugiré com de la pesta.

En Manuel Baixauli va traginant tot el sant dia una maleta amb rodes. "Sóc de fora, i a l'hotel només tenia habitació fins a les dotze". El pintor i escriptor de Sueca no havia viscut mai un Sant Jordi a Barcelona: se'l veu molt il·lusionat. El seu llibre L'home manuscrit ha guanyat tants premis de la crítica que ja n'hem perdut el compte. L'últim li ha estat concedit per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. "Fins i tot em fa vergonya dir-ho", confessa. Pateix pel bloqueig creatiu que l'atacarà aviat: "De què faig el pròxim llibre? Dóna'm idees. Ni que em sortís millor, no seria tan ben rebut". Prova de l'èxit de L'home manuscrit és que ja corren pel món una colla d'impostors que fan veure que se l'han llegit.

"Jo tinc més compradors que lectors. Em fan un vot de confiança", explica ben contenta la Najat El Hachmi, mentre corre d'una paradeta a una altra, i va dedicant novel·les pel camí. Diu que ha firmat molts llibres a parelles mixtes catalanomarroquines. Es veu a venir que L'últim patriarca serà el títol més venut en català. Això és arribar i moldre, sí senyora.

En Quim Monzó té lectors de totes les edats. Des de postadolescents que duien bolquers quan va sortir La magnitud de la tragèdia fins a una dona que li fa signar llibres gastats (i, doncs, llegits) i li comunica, amb to amenaçador: "Ho sé tot de tu". Una periodista que li farà d'ombra de sol a sol li pregunta si a les noies els escriu "un petó". En Monzó exclama: "No, mai, encara em denunciarien!".

"Firmar al costat d'en Monzó és molt dur, m'apartaven per poder-lo veure", explica en Lluís Gavaldà, líder d'Els Pets i autor del llibre Estic prenyat. Quin país més civilitzat, caram: ja em direu on s'és vist que un cantant de rock sigui eclipsat per un escriptor. "Digues que firmo pels descosits, que és un no parar -em dicta en Gavaldà-. I que dedicar llibres mentre sonen les meves cançons és una cosa molt difícil de portar amb dignitat". Nin rondinaire, petit dictador...

La Isabel-Clara Simó ha atès els lectors "al costat d'un senyor importantíssim, un autor de bestsellers el nom del qual no puc recordar". No pot o no vol? També ha dedicat El meu germà Pol a dues dones embarassades de dues nenes que es diran Júlia. Ves per on, és el títol de la primera novel·la de l'escriptora. I així es diu una néta seva.

En Baulenas a Polònia

En Lluís-Anton Baulenas viu el Sant Jordi des de Polònia, però no la d'en Toni Soler, sinó la que surt als mapes. Hi ha anat a promocionar la traducció de Per un sac d'ossos. L'efecte Frankfurt ens ha fet internacionals, què més volem.

"De 4 a 5 seré en una parada perquè no sigui dit -m'informa via mail, a petició meva, en Jaume Cabré-. I prou. Cada dia ho trobo més fatigant i fora de lloc. I si no treus cap novetat, saps que ets més prescindible i t'és més fàcil esmunyir-te entre la gentada".

De 4 a 5, imito en Cabré i em planto rere una parada. Sec a la dreta d'en Joaquim Carbó: ell firma llibres i jo me'l miro. Em comenta que ha anat al dinar a l'aire lliure que muntava el Grup 62. M'hi havien convidat, però he optat per esquivar els escriptors i matar la gana amb una amanida a tocar de la plaça Catalunya. Un altre cor solitari m'ha demanat si podia seure a la meva taula. No ens hem dit res: jo he anat repassant les notes preses durant el matí, i ell, no ho diríeu mai, s'ha passat l'estona... llegint!!! Duia un llibre d'en Mendoza prestat d'una biblioteca, El último trayecto de Horacio Dos. Estava tan concentrat en la lectura que no m'ha sentit ni quan li he dit adéu. Una de dues: o Sant Jordi fa miracles, o això era la broma d'un programa de càmera oculta.