• Imprimir

Entrevista: Emma Vilarasau És l'Elena Alving de la versió d''Espectres' de Henrik Ibsen que han fet Magda Puyo i Carles Mallol. S'estrena al Romea dilluns que ve

"Els grans autors expliquen coses que ens pertanyen"

Teresa Bruna

L'Emma interpretant l'Elena Irving amb Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Queralt Casasayas
DAVID RUANO

Emma Vilarasau, potser l'actriu catalana que ha interpretat més heroïnes en situacions límit, serà al Romea a partir de dilluns amb Espectres, d'Ibsen, potser l'autor que ha escrit més sobre heroïnes lluitadores. Ho dirigeix Magda Puyo i al repartiment també trobem Jordi Boixaderas, Mingo Ràfols, Ramon Pujol i Queralt Casasayas. Carles Mallol comparteix amb Puyo la dramatúrgia, "senzillament una traducció d'aquell conservadorisme en un color més actual. El Sr. Manders [Jordi Boixaderas], un capellà protestant, és aquí un advocat. Però com al llibre, és l'oposat a Elena Alving, ella lluita i ell és el conservador", diuen Puyo i Mallol. L'escenografia, de Ramon Simó, és una mena de laberint de vidre amb molts reflexos: "Cada espectador ho veu diferent segons l'angle de visió", explica. "I és que l'obra toca molts temes!", ens diu Emma Vilarasau, l'Elena Alving.

Com és l'Elena?

És una dona amb prou coratge per qüestiona-s'ho tot a partir d'una vida gens fàcil. Costa molt assumir totes les teves culpes i alliberar-te d'un passat feixuc, amb determinades creences i ideals, amb aquella doble moral conservadora tan falsa que per fora anem a aparentar i després ja farem el que sigui! L'obra planteja moltes coses. A mi el que em toca més de prop és el viatge d'aquesta dona.

Amb que s'enfronta?

El seu marit, considerat un benefactor de la comarca, va morir fa deu anys. Per ella va ser un pervertit, un alcohòlic que l'obligava a participar de les seves bogeries i les seves orgies, un drogoaddicte a qui va haver de tapar perquè al seu àmbit social aquest comportament era incomprensible. Arriba el seu fill, a qui va treure de casa de petit perquè no s'influenciés del pare, que és la seva alegria i el motor de la seva vida... i resulta que és com el pare!

Sense haver-se criat junts?

Una de les coses que planteja l'obra és que hi ha una herència genètica que ens arrossega. Ella aprèn a través del seu viatge, el fill l'ensenya. Li diu que té unes ganes boges de disfrutar de la vida i que això, als ambients on ella viu, es transforma en una perversió. És una mica el que podem veure en molts joves que no saben canalitzar aquestes ganes, aquesta alegria i s'acaben punxant i drogant o s'acaben bevent totes les litrones del cap de setmana. Això ha de trobar un canal i quan la societat no el dóna perquè tot està prohibit i hi ha mil normes a complir, això es gira en contra de la persona i s'autodestrueix. L'Elena té el coratge d'arribar a entendre que potser va contribuir a la mort del seu marit en negar-l'hi tot.

Com mor, el marit?

Intentava trobar la seva vida però no se'n va sortir, tot se li va girar en contra i va acabar punxant-se i, mirant la paret, es va quedar penjat igual que el seu fill que, de fet, ve a morir. Ella arriba a entendre que el seu home, a qui considerava tan fill de puta, era un pobre desgraciat que tampoc va saber vehicular els seus desitjos. Les seves ganes de disfrutar de la vida li eren negades.

Jordi Boixaderas torna a ser el seu contrapunt...

És l'advocat de la família. Interpreta un home molt conservador amb uns principis molt reaccionaris... El tio comença a mosquejar-se perquè veu que ella ha anat fent una transformació. L'Elena vol trobar la seva veritat llegint llibres que fins aquell moment li eren vedats perquè ve d'un ambient molt reaccionari . I ell li posa en qüestió aquests llibres. És un homenatge a la literatura perquè el primer aprenentatge el fa a través dels llibres.

¿Li costa interpretar papers tan dramàtics i potents?

M'apassiona! Aquesta obra requereix bastant d'esforç, però m'agrada tant! Els personatges m'ajuden a entendre les coses. Jo aprenc amb els autors i Ibsen era molt gran! Diuen que va ser el primer anarquista perquè defensava l'individu enfront de la societat. El seu dilema era entendre que hi ha d'haver normes perquè funcioni la convivència. Però sovint aquestes normes se'ns mengen com a individus.

No tancava mai les obres...

No! Espectres no queda tancada. Ibsen deia: "No puc respondre perquè no tinc les respostes. Només poso les preguntes". Crec que és el que fan els grans autors, perquè suposar que tens totes les respostes és molta pedanteria, no crec que les tingui ningú. El que és més maco del teatre és que posa interrogants.

És més fàcil la comèdia?

El problema és entendre el personatge. Jo, si l'entenc, tiro milles. La comèdia també la disfruto.

Una pregunta tòpica que jo no li he fet mai: Com ho fa per plorar de debò?

És ficar-se en el personatge, imaginar. No és fàcil, perquè ho has de fer cada dia, no és una pel·lícula. Però crec que els grans autors expliquen coses que ens pertanyen. A l'Elena la sents molt propera. Hi ha un moment que diu: "Tots tenim tanta por en veure-hi clar!" I això t'ho diu a tu, a mi. Tots tenim situacions a la vida en què diem: "Mira, jo vaig tirant, perquè qüestionar-ho tot ara seria complicadíssim". Hi ha tantes coses properes! El que li passa amb el fill... Jo penso que si em passés amb els meus... És posar-te a la seva pell.

¿'Espectres' l'ha inclòs a la companyia del Romea?

No. Tinc el compromís de fer-hi una obra per temporada durant tres anys. Aquesta és la primera.

I qui la proposa?

Ells proposen, jo proposo... Em deixen participar en la tria i arribem a un acord. I això es un privilegi, tot un honor.

'Vendelplà' torna a coincidir amb el teatre. Com s'ho fa?

No ho sé! Prenc moltes vitamines per al cervell. Vaig jurar que no em tornaria a passar però sempre hi caic de quatre potes. Aquesta temporada vaig demanar tenir menys presència precisament perquè coincidia. És a dir, no hi aniré cada dia, ni cada dia a les sis del matí. Però sí, hi aniré.

¿Hi ha algun personatge que recorda especialment?

Molts! De la tele, l'Eulàlia. Em va marcar molt, hi va haver un abans i un després per a mi, a nivell de popularitat, de seguretat en mi mateixa davant les càmeres, a nivell de creure que podia fer alguna cosa davant d'una càmera, perquè no m'ho creia gens. Al teatre n'hi ha moltes: La infanticida perquè era el primer personatge que feia desprès del naixement del meu fill; la Marta de Terra baixa perquè va ser l'últim muntatge del Fabià [Puigserver]; La Susanna de Les noces de Figaro perquè va ser on ens vam unir amb el meu marit... Són personatges lligats a la meva vida, i els recordo per tot el que va envoltar l'obra.