• Imprimir

El director Denys Arcand ha tornat als cinemes amb 'La edad de la ignorancia' cinc anys després de l'èxit de 'Les invasions bàrbares'

Un món en crisi

Elisabet Cabeza

Marc Labrèche en una de les realitats paral·leles que s'imagina per fugir de l'asfíxia que li produeix la vida quotidiana
GOLEM

El cartró pedra com a reflex irònic del món on viu. El suggerent títol del nou film del cineasta canadenc Denys Arcand que es va estrenar ahir, La edad de la ignorancia, persegueix aquest ambiciós objectiu de la mà d'un heroi improbable: un funcionari en crisi. Llicenciat en història, Arcand confessa la seva atracció pels títols "amb certa pompa". Així, la seva mirada a la passió i el sexe es va dir al seu dia El declivi de l'imperi americà, el film que li va acabar d'obrir les portes a la crítica i el mercat internacional.

El declivi de l'imperi americà va guanyar l'any 1986 el premi de la crítica al Festival de Cannes, un certamen que va seguir apostant per Arcand. Després vindrien Jesús de Mont-real (1989), gran premi del jurat, i Les invasions bàrbares (2003), premis al millor guió i actriu. Aquesta tendra i contundent seqüela d'El declivi de l'imperi americà li va donar finalment l'Oscar al millor film de parla no anglesa i va posar el llistó molt alt per al seu retorn rere la càmera.

Això pot explicar en part la tèbia acollida que La edad de la ignorancia va tenir el maig de l'any passat en la nova retrobada d'Arcand amb Cannes. La seva mirada a les contradiccions del Quebec (o del món) contemporani va passar sense pena ni glòria.

Reflectir la realitat

"El punt de partida -explicava el director- era el mateix de sempre: descriure la realitat, la societat que conec millor perquè és la que m'envolta, on visc, amb l'esperança que altres s'hi puguin veure reflectits". En aquest cas, l'encarregat d'agafar el mirall és un funcionari de l'administració pública quebequesa (interpretat per Marc Labrèche), forçat a aguantar el tipus davant les dramàtiques històries dels seus clients per facturar-los de nou al laberint burocràtic. A la seva frustració a la feina s'hi suma un ambient familiar gèlid: la seva dona és un tauró de la immobiliària i les seves filles estan incrustades a l'iPod. Solució? Buscar refugi en els somnis i la fantasia, un univers paral·lel en el qual entren sovint protagonista i pel·lícula. El to vol ser irònic, però malauradament el director està menys esmolat que a Les invasions bàrbares.

Arcand es lamenta que se li recrimina sovint al Quebec el seu "cinisme, quan l'únic que faig és mostrar què està passant". Aquesta vegada, però, la crítica pot ser una altra: és un reflex massa pàl·lid d'altres mirades a la frustració d'antiherois de 9 a 5... L'apartament de Billy Wilder seria una d'elles.