• Imprimir

Entrevista: Eran Kolirin El cineasta israelià estrena avui 'La banda nos visita', una faula quasi surrealista on aborda la connexió perduda entre el seu país i la cultura àrab

"La identitat no és només una qüestió de fronteres"

Ramon Palomeras

Eran Kolirin ha rebut molts premis pel film
J.N. LARSEN / AFP

Havia de ser la candidata d'Israel als Oscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa, però a causa dels diàlegs en anglès que hi ha al film, Hollywood la va subtituir per Beaufort. Tanmateix La banda nos visita, d'Eran Kolirin (1973), s'ha fet sentir per altres motius. Multipremiada des de Tòquio fins a Cannes passant per Varsòvia, l'opera prima de Kolirin és una pel·lícula humil, senzilla, divertida, potser una mica massa utòpica, quasi una faula surrealista; però Kolirin ha entusiasmat. El cas és que el cineasta segueix el viatge d'una modesta banda de música egípcia perduda en el desert fins que arriben a un poble instal·lat enmig del no-res. Superades les reticències inicials, uns i altres acaben passant un dia farcit de malentesos. Kolirin defuig el cant a la tolerància o l'al·legat polític; tan sols intenta buscar la connexió perduda entre la cultura àrab i la israeliana.

Sent una pel·lícula israeliana, potser més d'un hi trobarà a faltar referències al conflicte que assetja la seva regió, no creu?

Cert que no hi ha context polític; però això no vol dir que el film sigui menys polític. Les coses hi són suggerides. És més fort no mostrar que mostrar. És millor amagar-ho. De totes maneres, no sóc un home polític, no tinc cap missatge per aportar. A més, ja ens bombardegen cada dia amb imatges sobre el conflicte. Ja se'n parla massa. No és que ja n'estigui fart, però no sóc periodista, sóc cineasta. Les pel·lícules han d'aportar alguna cosa més, ressonàncies de diferents coses. Seria estúpid centrar-me únicament en el conflicte. Jo volia parlar d'art, de les relacions entre art i comerç, dels que sobreviuen en la societat israeliana amb la globalització capitalista. Així mateix desitjava parlar de la fidelitat als somnis, de l'abisme existent entre la vida somniada i la viscuda. En aquest sentit el film tracta de la manca i de la pèrdua.

I de la ignorància entre uns i altres.

No, al contrari. És sobre una connexió perduda. La meitat de la població jueva d'Israel és d'origen àrab. Però cada cop hi ha més influència d'Occident i s'ha anat perdent la influència àrab. Això es nota molt a les noves generacions.

¿És aquí on hi ha la importància de la música i el cinema a La banda nos visita?

Exacte. Al film hi evoco la desaparició de les pel·lícules egípcies que difonia la televisió israeliana als inicis de la dècada dels vuitanta. Jugo contínuament amb aquesta referència incessant, que sura sobre tota la pel·lícula. El tema de la presència-absència corre per tot el film perquè volia mostrar que aquest cinema, altra vegada tan important, actualment havia desaparegut completament de la vida israeliana. Era l'única oportunitat que la cultura àrab entrés a la nostra llar. Eren trames embolicades, amb amors impossibles i penes esquinçades. Qui no recorda les interpretacions d'Omar Sharif, Pathen Hamama o Idel Imam! Certament, tot plegat era força estrany en un país que portava la meitat de la seva existència en estat de guerra amb Egipte i l'altra meitat en una espècie de pau freda, distant, amb els veïns del sud. Així mateix recordo que després de la pel·lícula solien emetre l'actuació d'una orquestra formada quasi en la seva totalitat per jueus àrabs procedents d'Iraq i Egipte.

I ara, què?

Ni pel·lícules ni orquestres. Israel s'ha capitalitzat i modernitzat. Ara tenim més de 500 canals privats on bàsicament emeten programes nord-americans i europeus sense oblidar els culebrons llatinoamericans, la MTV, cançons pop i un munt d'anuncis. Amb el temps hem arribat a oblidar-nos de nosaltres mateixos; crec que hem perdut alguna cosa pel camí. Per això Dina, la propietària jueva d'un restaurant i una de les protagonistes principals del film, acaba dient: "La meva vida és com una pel·lícula egípcia". Així mateix a la cinta també hi evoco la desaparició de la llengua àrab, exemplificada en la seva omissió dels cartells de senyalització arreu del país, tot i que aquesta llengua forma part de la meitat de la nostra població. Deu ser que és molt estranya... Perdem coses precioses amb la globalització. A les converses només es parla d'avantatges econòmics, d'interessos, de comerç, de trossos de pastís per repartir... S'ha perdut la màgia de la conversa, de l'art, del contacte humà... M'importa molt la qüestió de la identitat, tant a nivell personal com professional. Què significa ser israelià? O jueu? Quina és la meva influència d'Orient? I d'Europa? La identitat no és només una qüestió de fronteres, sinó de sentit, de contingut, de sentiment. Amb tot, segur que ens retrobarem amb els nostres veïns; ¿però ha ser per força en una gran àrea comercial sota l'arc immens del McDonald's?

Parlant d'icones nord-americanes, ¿ja ha paït que Hollywood rebutgés la seva pel·lícula?

No amagaré que vaig estar dos dies amb la mosca al nas. Però, què carai! La veritat és que no em puc queixar. Hem guanyat un munt de premis. Ja tinc la recompensa.

Per cert, on és el camí de la pau a Israel?

No hi ha camí. Es tracta de fugir com més aviat millor [rialles]. El camí és un bassal de sang i hem de fugir abans no ens hi ofeguem tots [més rialles].