• Imprimir

Engega el 2n Cicle dels Radicals Lliure, un ampli ventall de propostes escèniques innovadores i arriscades

Radicals que van a totes

Teresa Bruna

Foto de família d'alguns dels creadors que participen al 2n Cicle Radicals Lliure
DIEGO MUÑOZ

Dotze espectacles, dels quals cinc són noves creacions coproduïdes pel Teatre Lliure, formen el programa del 2n Cicle Radicals Lliure, que s'exhibirà a partir del 10 d'abril a l'Espai Lliure per al públic en general, i en la Mostra per a Professionals Radicals (2, 3 i 4 de maig) per a programadors convidats de tot el món per "fomentar les interrelacions, tan importants com la venda dels espectacles", segons apunta Àlex Rigola.

Els espectacles mostren un ampli ventall de gèneres i de registres. Són de curta durada (una hora com a màxim) i la posada en escena és poc sofisticada per facilitar el canvi ràpid, ja que no s'interromp la programació de temporada.

Una de les coproduccions és Domini públic, de Roger Bernat, "un espectacle en què donem audiòfons al públic des d'on senten el que un actor els va explicant des de l'exterior. L'espectador acaba sent l'actor", explica el seu creador. Una altra és Duques de Bergara unplugged, creació de Mònica Muntaner, David Espinosa i Sergi Faustino: "Anàvem tots tres als bars dels hotels i, amb el que vam observar, ens vam imaginar tot un paisatge mental, que hem estructurat de manera que cadascú munta la seva versió". Protégeme, instrúyeme, de Marta Galán, a qui li agrada la paraula radical "perquè vol dir anar a totes", reflexiona sobre el mal que els adults fan als infants. Maria Stamenkovic i Guillaume Marie proposen Trigger, basat en l'estètica del cinema negre. Per últim, Joan Baixas i Agustí Fernández presenten Brindis per Zoé, improvisant amb el piano i la pintura.

Pel que fa als convidats, mostren les seves creacions la Playground, María Jerez, Atra Libis Teatro, Mouvoir/Stephanie Thiersch i Rodrigo García. Aquest últim presenta Arrojad mis cenizas sobre Mickey. El més espectacular és, potser, Cargo Sofia-Barcelona, en què els espectadors pugen al tràiler d'un camió per acostar-se a la vida dels camioners.

Rigola apunta que els Radicals "són les companyies més representades fora d'aquí, que tenen els seus espectadors i els teatres públics els han de donar cabuda", però lamenta que no hi hagi una sala especialitzada. En aquest sentit, Roger Bernat puntualitza: "És com l'aigua. Si fa 10 anys s'hagués invertit en tecnologia, ara no estaríem així. Si fa 10 anys s'hagués invertit en innovació de les arts escèniques, no seguiríem dient que els joves no van al teatre."