• Imprimir
• Enviar

Crònica desacomplexada

Misteriosament feliços

Joan Margarit llegeix i comenta poemes seus (algun d'inèdit) en una trobada amb el crític Pere Ballart

Eva Piquer / epiquer@avui.cat

Pere Ballart i Joan Margarit es van ficar l'auditori a la butxaca dijous al vespre a la Biblioteca Francesca Bonnemaison PERE VIRGILI

Fer un mal poema que no s'entengui és la cosa més fàcil del món. Fer un mal poema que s'entengui costa una mica més. Fer un bon poema que no s'entén comença a tenir mèrit. I fer un bon poema que s'entén... això, senyors, ja és l'hòstia.

Ho explica, amb millors paraules, en Joan Margarit a la biblioteca Francesca Bonnemaison. Dono fe que som al centre de Barcelona, però podríem trobar-nos perfectament a Berlín, o a Frankfurt: ara mateix aquest escenari té ben poc a envejar a una Literaturhaus alemanya. El que havia de ser una conversa entre el poeta i el crític Pere Ballart s'acaba convertint en una sessió de lectura comentada. Un privilegi, vaja.

El llibre que fa de fil conductor de l'acte és Barcelona amor final, la fantàstica antologia de poemes sobre la ciutat editada per Proa en versió trilingüe català-castellà-anglès. "Potser encara estem esperant la gran novel·la sobre Barcelona -engega Ballart-, però el gran poemari sobre Barcelona ja no cal esperar-lo: és aquest".

El crític ens recorda que el senyor poeta que té al costat va contra corrent. El que s'estila, diu, és la poesia intel·lectualitzada, que mira de complicar tant com pot la relació amb el lector. En Margarit, en canvi, "lluita per comunicar emocions i per fer una poesia que s'entengui, la qual cosa no vol dir que sigui senzilla".

Segons el poeta, "hi deu haver qui busca un contenidor buit, unes línies que no diguin res". No és el seu cas: "No se m'acudiria mai comprar un llibre que no entendré". A mi tampoc, la veritat. Però el mundillo cultural és ple de masoquistes. O de fantasmes.

"Quan estàs sol trobes meravellosos els teus poemes, però amb gent al davant ja no els trobes tan bons". Ara i aquí hi ha gent al davant. El poeta ens sotmet a una "prova de rodatge". Ens fa servir com a conillets d'Índies. I nosaltres, encantats de la vida, tu diràs.

El regal es titula Llegir poesia i arrenca així: "En acabar aquest llibre de poemes/ de Paul Celan, no sé ni què m'ha dit/ ni què volia dir-me. Ni tan sols/ si pretenia dir-me alguna cosa./ Els poetes hermètics tenen por./ Poso la mà damunt del llibre ja tancat/ i juro rebutjar per sempre aquesta por./ Perquè la poesia, que a vegades comença/ sent un paisatge descobert de nit,/ acaba sent sempre un mirall/ on el lector i la lectora/ estan llegint els propis llavis./ Quin sentit té el contenidor si és buit?".

El poema continua: el podrem llegir sencer (i entendre'l de dalt a baix) la tardor vinent, dins d'un llibre que es dirà Misteriosament feliç. És així, misteriosament feliços, com ens deixen els versos de veritat un cop hi hem entrat i n'hem sortit transformats.

El poeta sense por descriu una casa a Portugal que el va enamorar. Estava en venda. Temps era temps s'hauria plantejat comprar-la. Avui, amb 35 anys a cada cama, ha perdut les temptacions de fugir qui sap on. Ja és prou lluny, diu. No li cal marxar enlloc.