• Imprimir

Entrevista: Nicolas Philibert El director de 'Ser i tenir' dóna veu als intèrprets d'un film dirigit el 1976 per René Allio a 'Regreso a Normandía'

"Un cineasta ha d'oferir material per reflexionar"

Ramon Palomeras

Nicolas Philibert ha passat del rodatge d'un documental ('Ser i tenir') a filmar les conseqüències d'un rodatge fet 30 anys abans ('Regreso a Normandía)
EFE

Després de l'inesperat èxit -amb polèmica inclosa- de Ser i tenir (2002), on Nicolas Philibert (Nancy, 1951) feia un retrat entranyable d'una escola de poble, ara el cineasta francès ha decidit tornar, 30 anys després, al poble de Normandia on va tenir la seva primera experiència cinematogràfica. Philibert va ser l'assistent del director René Allio a Jo, Pierre Rivière, havent degollat la meva mare, la meva germana i el meu germà, una ficció basada en un parricidi real succeït el 1835, que Michel Foucault va registrar en un llibre excepcional editat per Tusquets. El resultat d'aquest viatge al passat és Regreso a Normandía, una cinta molt personal i intimista, on el director de Nancy es retroba amb els grangers normands que van exercir d'actors al film d'Allio. El film s'estrena demà.

Què pretenia amb aquest viatge al passat?

La veritat és que no ho sé. Buscava alguna cosa, però no sabia ben bé què. Per això faig el documental, per intentar entendre-ho. Però quan he acabat la pel·lícula tampoc no he sabut on volia anar. Sembla que faci broma, però és veritat. De vegades no se saben les motivacions profundes, però no és greu. És durant el viatge que es descobreixen. Simplement tenia ganes de veure els camperols que van protagonitzar el film d'Allio, veure què havia passat amb les seves vides. Volia demostrar que una pel·lícula o qualsevol activitat artística és capaç d'enriquir les persones. Jo no sóc com Michael Moore, que vol transmetre un missatge, portar l'espectador cap el seu camí. Els porta a un pensament únic, els diu què han de pensar. Jo, no. Un cineasta no ha dir a l'espectador què ha de pensar, sinó oferir-li els materials perquè pensi per si mateix. Però certament també tenia interès a acostar-me de nou a Pierre Rivière. Quan el van condemnar, tothom deia que era un il·luminat i un analfabet, però a la presó va realitzar un autoretrat literari impressionant.

Fa la sensació que és el seu documental més personal.

Sí. M'hi he implicat molt. En sóc el narrador, explico l'aventura a partir dels meus records, el meu pare també hi té el seu protagonisme en el tram final, part de la música està composta pel meu avi matern... Evoco una història en què vaig participar. Com diria la psicoanàlisi, és un film que funciona per associació lliure. Tot plegat va ser una experiència molt intensa. Durant tres mesos vaig anar de granja en granja per localitzar els grangers que havien de protagonitzar el film d'Allio. Va ser molt difícil convèncer aquesta gent, que estaven a anys llum del món cinematogràfic. Va ser una veritable xoc per culpa del munt de prejudicis que hi havia tant en un costat com a l'altre. En un principi desconfiaven de nosaltres. Però les experiències viscudes ens van acostar i els clixés van desaparèixer.

I què ha trobat passats els anys?

Un retrobament calorós, amistós i espontani. Tenien les experiències molt presents. Volien parlar-ne, però sense caure en el culte al passat. Amb tot, em vaig adonar que els va resultar més fàcil protagonitzar el film que no participar en el documental. Fa 30 anys estaven protegits pel personatge que havien d'interpretar, però en aquesta ocasió jo els obligava a parlar d'ells mateixos.

¿No tenia por que els grangers el denunciessin per explotació de la seva imatge com ja va passar amb Georges López, el professor de Ser i tenir?

No. Les relacions que hi tinc són molt sòlides i amistoses. Certament, els judicis amb què em vaig veure embolicat em van entristir molt, però no han fet que renunciï al cinema que vull fer. Tots els meus films proposen encontres i reencontres i en aquest tipus d'experiències hi ha quotes de risc que s'han de córrer. De fet, no és casualitat que després de Ser i tenir estreni Regreso a Normandía. Parla del després; en aquest cas, de què passa després d'un rodatge. Amb tot, he de dir que el projecte ja el tenia al cap abans del documental sobre l'escola. Després de l'èxit de Ser i tenir no podia perdre més el temps. S'havia d'aprofitar el ressò mediàtic, perquè Regreso a Normandía és un film molt més fràgil. Els actors professionals no s'amoïnen sobre el després, perquè sempre enllacen un film amb l'altre. Però, en casos com aquest, estem parlant de gent amateur, gent que després d'una experiència única ha de tornar a la vida quotidiana de sempre. I no sempre és fàcil...

Per cert, vostè se centra bàsicament en documentals. ¿Que no li agrada la ficció?

Com a espectador, sí, però no com a cineasta. No em sento frustrat. No m'agrada que les coses estiguin tan determinades, preparades i fixades. El que m'empeny és la fragilitat i la llibertat del documental. Aquesta barreja és excitant. Amb el documental es té la possibilitat d'anar inventant mentre el fas. No m'agrada anar sobre rails.