• Imprimir

L'intimista 'L'home de la flor a la boca' i la comèdia 'L'home, la bèstia i la virtut' aterren a la Biblioteca de Catalunya i al TNC per oferir-nos tots els matisos del Nobel italià

Les cares de Pirandello

Andreu Gomila / T. Bruna

Ernest Ollero i Oriol Casals formen part del repartiment de 'L'home, la bèstia i la virtut', que arriba avui a la Sala Petita del TNC
GEMMA MIRALDA

"Acostar-se a Pirandello no és fàcil. Cal desfer-se, si es vol ser just amb aquest temerari home de teatre, de la mitificació que el precedeix, de les ires que aquesta mateixa mitificació ha provocat". Maria Aurèlia Capmany començava així el comentari de la seva traducció d'Aquesta nit improvisem, que es va estrenar al Teatre Romea el 1967 sota la direcció de Ricard Salvat. Exposava els perills de fer front a un dels clàssics del segle XX, un autor sicilià que, alhora que Brecht, canviava les regles del joc de la dramatúrgia. Aquesta setmana seran dos els directors catalans que assumiran el risc, i amb dues peces ben diferents. Per una banda, avui Pep Pla porta a la Sala Petita del TNC L'home, la bèstia i la virtut, una comèdia escrita el 1919, amb una dotzena d'actors i tot l'aparell escènic del teatre de les Glòries. Per l'altra, demà Carlota Subirós presentarà a la Biblioteca de Catalunya el Pirandello intimista, el de la paraula justa, el de L'home de la flor a la boca, del 1923.

Caldrà veure si els directors fan com el doctor Hinkfuss d'Aquesta nit improvisem i deixen fluir la peça, conscients, com diu el personatge, que "si una obra d'art sobreviu és únicament perquè nosaltres podem encara commoure-la de la fixesa de la seva forma". Aquest és, de fet, el principal repte de Subirós, ja que L'home de la flor a la boca és un text molt delicat, concebut per a dos actors, d'una quinzena de minuts de durada, que ella ha transformat en un muntatge d'una hora i vint amb l'afegiment del relat Un dia. L'efecte li ha servit per sumar un tercer personatge -encarnat per la ballarina Elena Alonso-, que només surt citat, a l'obra original.

Lluís Soler tindrà el repte d'assumir el protagonisme d'una peça sublim, que als escenaris i a la televisió va interpretar Vittorio Gassman de manera incomparable. El 1984 va passar pel Grec amb l'obra sencera dins un muntatge titulat Non essere.

Les coses invisibles

Assegut en un cafè d'una estació de tren, l'home de la flor (Soler) escoltarà les calamitats d'un viatger (Jordi Oriol) que acaba de perdre el seu comboi i li recordarà el plaer de la imaginació i l'exquisidesa de les coses petites, com el gust dolç dels albercocs i la frescor de l'herba dels parcs, aquelles que no mirem perquè hi són cada dia. Oriol, alhora, serà l'encarregat de donar sortida al relat afegit, el qual, ens comenta Subirós, "explica un recorregut vital, un viatge oníric, i ens transmet, com L'home de la flor, la idea del pas del temps i la confrontació amb la mort".

La peça breu de Pirandello -"una joia, un poema japonès", diu la jove directora- ens recorda La mort d'Ivan Ílitx, de Lev Tolstoi. Subirós hi està d'acord, tot i marcar les diferències geogràfiques entre Rússia i Sicília, que també tenen a veure amb el pes de la tragèdia, més profunda en el cas rus.

Contrapès

L'afegiment de la dona serveix a la directora per parar esment en una cosa molt pirandelliana, en com "el tema de la mort sempre està connectat amb l'amor". Gràcies a L'home de la flor a la boca, Subirós, llicenciada en filologia italiana i traductora d'Enric IV, va descobrir com d'important és la fi dels dies en l'obra completa del dramaturg. "La mort és el contrapès en totes les balances de l'ànima", diu, tot i que destaca, no obstant això, el caràcter vitalista de Pirandello.

Pep Pla ho té, a priori, més fàcil. Ens diu que L'home, la bèstia i la virtut "és una obra molt còmica, no és gens enrevessada, com sol passar amb els textos de Pirandello". "És una comèdia comèdia. Comença amb un joc de portes i juga amb els actors com si fossin animals", afegeix.

Vodevil burgès

La peça "va d'un professor i una senyora que té un fill d'11 anys -segueix el director-. El professor va a casa seva a fer classes al fill i troba que aquesta senyora està molt desconsolada i molt sola, perquè el seu marit és un capità de vaixell, un mariner, que només apareix cada tres o quatre mesos i no li fa cap cas: no compleix amb la vida marital. El professor la consola i la consola, i la consola tant que al final es queda embarassada". Eduard Farelo és el professor; Teresa Sánchez, la senyora Perella, i Jordi Martínez, el capità.

Pirandello va escriure la peça del TNC el 1919, i criticava aleshores la moral burgesa dominant. Més tard acabaria allistant-se al Fascio de Mussolini, el 1925, tot i no compartir, diuen, la seva visió de la cultura. L'home, la bèstia i la virtut és, tanmateix, "una comèdia molt divertida, però els personatges no s'ho passen bé: ho passen molt malament". Aquesta doble cara forma part d'aquest teatre del mirall que es va inventar el dramaturg i que integra aquesta fascinació de què parlava Maria Aurèlia Capmany.

"Pirandello no és un autor agraït [per al director]: és cerebral, fosc, amb intuïcions filosòfiques molt fortes que tenen la seva traducció en termes teatrals", matisa Subirós. Per ella, el dramaturg expressa amb una gran claredat la crisi d'identitat que pateix l'home del segle XX, amb Freud com a eix vertebrador. I ho diu amb una frase: "L'individu és una màscara". I tant el professor com la senyora Perella i l'home de la flor a la boca la porten.