• Imprimir

Mor als 81 anys Rafael Azcona, guionista de Marco Ferreri, Carlos Saura i Luis García Berlanga

El guionista era l'estrella

Esteve Riambau

Rafael Azcona en la presentació d'una retrospectiva seva a Logronyo el 17 d'abril del 2007
RAFAEL MANZANARES / EFE

Durant molts anys, Rafael Azcona va fer gala de l'anonimat del guionista. Va arribar un moment, tanmateix, que resultava impossible ignorar que darrere els films més significatius de Marco Ferreri, Luis G. Berlanga, Carlos Saura o Fernando Trueba hi havia un denominador comú dotat de personalitat pròpia. Dilluns, als 81 anys, el guionista d'El pisito, El verdugo, ¡Ay, Carmela! o Belle epoque va posar punt final a una trajectòria que abasta prop d'un centenar de títols rodats en cinquanta anys de professió.

Nascut a Logronyo i hereu de la tradició esperpèntica de Valle-Inclán, Azcona va fer de l'humor negre un instrument de supervivència contra el franquisme. El vell d'El cochecito que fingeix ser invàlid per no quedar marginat, el funcionari de pompes fúnebres que esdevé botxí per gaudir d'una vivenda protegida o el milionari amnèsic d'El jardín de las delicias assetjat per la família, que vol el número del seu compte bancari, són alguns dels protagonistes dels millors moments del cinema espanyol. Azcona els retratava amb tanta crueltat com amb una insòlita tendresa, que els humanitzava.

La seva fidelitat a Ferreri, amb qui havia debutat el 1958 amb El pisito, el va portar a escriure diversos guions per a produccions italianes i no només del director de La grande bouffe. També va signar pel·lícules obertament comercials i va jugar un paper decisiu a l'ombra de l'Escola de Barcelona gràcies a la seva amistat amb Ricardo Muñoz Suay. Les seves col·laboracions amb el Berlanga més salvatge, el Saura més críptic o el García Sánchez més festiu constitueixen el gruix d'una carrera coronada per l'Oscar de Belle epoque.

Homenatges tardans

Només al final de la seva trajectòria, Azcona va acceptar una popularitat més que merescuda. Poc amic dels homenatges i reconeixements públics, el guionista va escriure durant molt de temps sense llum ni taquígrafs. Partidari, en canvi, de l'ordinador i les noves tecnologies, distingia entre les seves col·laboracions amb Ferreri i Berlanga perquè amb un escrivia als hotels i amb l'altre a les cafeteries. Els seus guions, en qualsevol cas, eren fets a mida del director. Una de les seves màximes era: "El novel·lista escriu cadira i després es dedica a l'adjectiu. El guionista escriu cadira i dels adjectius se n'encarrega el realitzador".

Sempre brillant i incisiu, Azcona tenia una personalitat que feia justícia a la seva obra. Odiava les entrevistes i molt especialment els magnetòfons i era en les distàncies curtes d'una bona sobretaula on se sentia més còmode i bombardejava amb una impressionant bateria d'anècdotes i vivències tan extraordinàries com contades amb enginy. El cinema era el seu ofici però les pel·lícules, un cop acabades, només les veia en sales públiques i horari de tarda. Una bona part del seu temps també el consagrava a la literatura. Es va donar a conèixer com a novel·lista i mai no va abandonar aquesta pràctica, que compaginava amb una gran voracitat lectora.

Tot aquest talent anava acompanyat d'una extraordinària modèstia. Davant del protocol d'un acte públic, la frase amb la qual exorcitzava el pànic escènic era: "Fàcil, fàcil!". Com els seus guions.