• Imprimir

Entrevista: Joan Ollé Dirigeix 'Yvonne, princesa de Borgonya' al Lliure, una obra de Gombrowicz que defineix com un "«Hamlet» de broma"

"Darrere una tragèdia sempre hi ha una farsa"

Andreu Gomila

Joan Ollé destaca els cops amagats de la peça de Gombrowicz, plena de petits detalls i un llenguatge que demostra l'herència de Wittgenstein
JOSEP LOSADA

Joan Ollé porta un any imparable. Va dirigir la cerimònia inaugural de la Fira de Frankfurt, ha estrenat un magnífic Coral romput i avui arriba al Teatre Lliure amb una peça genial, Yvonne, princesa de Borgonya, de l'escriptor polonès Witold Gombrowicz, l'autor de Ferdydurke o Pornografia, que va enlluernar Europa als anys 60. Ollé ha muntat l'obra amb Ivan Benet, Joan Anguera, Àngels Poch, Lluís Marco i Rosa Muñoz en els papers principals.

'Yvonne', en aparença, sembla una obra tonta.

És un conte portat al teatre. Hi ha prínceps i granotes. Hi ha una claríssima al·lusió a la tragèdia shakespeariana, a Hamlet. Hi ha referències al drama romàntic, al vodevil. És almenys un tres per un, on no hi ha unitat d'estil, va basculant d'un lloc a l'altre, els registres del llenguatge tan aviat són d'una sumptuositat shakespeariana com d'una col·loquialitat de barri baix.

¿És una mescla entre el Shakespeare tràgic i el còmic?

El referent és Hamlet. El protagonista és un príncep filòsof, que no para de fer sil·logismes, que interpreta el món a partir del principi del perpetuum mobile. També hi ha el rei assassí, i la mare, la reina. Hi ha fins i tot Ofèlia, i Horaci. És un Hamlet de broma... A la gent de l'Est els agrada ser irrisoris amb els grans temes: darrere una gran tragèdia sempre hi ha una enorme farsa. Si hi ha una paraula que podria escaure-li a Yvonne és "farsa".

Gombrowicz va escriure aquesta obra als anys 30, amb tot el que estava passant a Europa. Ell, deixeble de Wittgenstein, tenia una gran capacitat per abstreure's...

És deixeble de Wittgenstein, que és el filòsof de la paraula. La realitat immediata dels 30 no queda recollida. En canvi, sí que hi ha el gran tema de la paraula: tu ets allò que jo decideixo que siguis. El tema de fons de l'obra és la no-personalitat, la impossibilitat de la personalitat.

Una de les coses que retrata molt bé l'obra és la baixesa del poder.

Hi ha molt de Maquiavel. Primer, allò recargolat dels mecanismes del poder. En un moment donat, el rei diu: "S'ha de matar amb altivesa, no amb baixesa". I llavors parla del crim perfecte, però del crim perfecte tonto, que és incastigable, perquè significa convocar les forces de l'atzar. És com dir: convidem un coix a fer la marató d'El Corte Inglés. És molt probable que es mori. I per altra banda hi ha una altra cosa molt maquiavèl·lica, que és el disseny del propi futur. El príncep d'Ivonne se'n dissenya un: com que és més poderós que la resta decideix no ser víctima de les lleis comunes, com la bellesa. S'avorreix i vol que passi alguna cosa.

A l'acte I diu: "Sóc prou ric per prometre'm a la més espantosa de les misèries. ¿No em pot seduir la lletgesa?".

El príncep desafia els tòpics. A la lletja, a Ivonne, li claven l'adjectiu de lletja, però aviat passa a ser un enigma i un mirall. I en el seu silenci, i en el seu comportament antisocial, ens diu què som nosaltres sense paraules. El silenci d'Ivonne ofèn per dues coses: perquè el governant no té la satisfacció oral que necessita, que li diguin altesa i li facin reverències, i perquè el silenci d'Ivonne porta el rei a recordar que ha sigut un violador i un assassí. Té gràcia que la gran culpa del rei sigui matar una nena i la de la reina escriure versos.

És una obra amb moltes claus?

Sí, amb moltes paraules claus, com por, altivesa, frivolitat. Gombrowicz fa evolucionar les paraules. Per exemple, diu que Ivonne és lletja, per després dir que potser no és tan lletja, sinó una mica trista, o potser està irritada. Ens exposa com dissequem la gent en atorgar-los un qualificatiu.

Gombrowicz va ser un autor molt popular als anys 60, però no hi ha gaire gent que el conegui avui.

No en sóc cap expert. És un autor amb una personalitat pròpia. M'interessa, d'altra banda, el caldo de cultiu dels anys 30. Crec que té a veure amb Víctor o els nens al poder, de Roger Vitrac, o amb Lorca. Són uns anys d'aspiració a un teatre que ningú no sabia com quallaria, amb l'aprenentatge del surrealisme, del pirandellisme. Són uns anys de gran convulsió. Gombrowicz fa una obra malgirbada voluntàriament.