• Imprimir

Entrevista: Roger Mas El cantautor dóna un nou cop de timó a la seva carrera i edita 'Les cançons tel·lúriques', un treball proper a la 'world music' mediterrània

"La música tradicional desperta més atenció que el pop-rock"

J.M. Hernández Ripoll

Roger Mas passejant per l'Havana, on ha anat a presentar el seu últim disc convidat pel Festival BarnaSants, que ha volgut tancar el cicle obrint-se al món
JUAN MIGUEL MORALES

Roger Mas ha viatjat a Cuba per participar en els actes de cloenda del Festival BarnaSants. Allà aprofitem per parlar amb ell del nou disc que avui sortirà a la venda. Les cançons tel·lúriques (K-Indústria), com es titula, trenca la línia pop de la seva feina anterior per endinsar-se en un univers molt més espiritual a través de poemes de Verdaguer, cançons religioses i tradicionals que el cantautor de Solsona ha actualitzat amb una nova i acurada sonoritat. Seiem a la terrassa d'un atrotinat hotel amb vistes al Malecón de l'Havana i demanem un rom anyenc per aromatitzar la conversa.

Què són les cançons tel·lúriques?

Les tel·lúriques són les forces de la terra i, en canvi, la major part de la temàtica del disc és espiritual. Jo ho entenc com el fet d'agafar impuls en la tradició, per llançar-me a l'espiritualitat. Això és el que trobo divertit.

¿Amb un canvi tan radical en relació amb el disc anterior, es diria que no s'identificava amb l'etiqueta pop?

En part pot haver-hi alguna cosa d'això. Però en tot cas, durant set anys vaig tenir en Luis Paniagua de mestre i amb ell vaig acostar-me a tota una sèrie de músiques que em van marcar molt. Aleshores, per un cantó hi havia el que jo havia escoltat pel meu compte: Doors, Lou Reed, Pau Riba, Sisa, la cançó italiana..., però l'herència d'en Paniagua és la música africana, la sufí, de l'Índia, del Nepal, de Mongòlia..., que no havien trobat mai un forat per sortir en els meus discos.

Aleshores, per què va usar el terme mística en el títol de l'àlbum anterior?

És cert que el disc es titulava Mística domèstica, però musicalment parlant hi havia molt de domèstic i no res de mística. En aquell disc vaig fer un esforç molt més gran de composició per deixar les cançons acabades, perfectes: l'estrofa, la tornada, mirar la mètrica, la rima... I a l'hora de pujar a l'escenari era com bufar i fer ampolles, els temes sortien sols... I a mi em sabia greu no gaudir d'un concert a fons com abans.

Li agraden els reptes difícils.

Ara, quan surto a fer els Goigs de la Mare de Déu del Claustre, surto acollonit, perquè estic al límit. I això significa molta més concentració, més feina. Al Mística domèstica trobava a faltar una implicació emocional més forta en directe.

¿Per això ha mantingut durant aquest temps dos muntatges paral·lels, un amb les cançons pop i un altre amb les tel·lúriques?

Vaig estrenar les tel·lúriques a la sala Carlins, durant la Fira de Manresa del 2006, i pensava que no interessarien ningú. Però vaig començar la gira i aleshores vaig adonar-me que despertava molt d'interès. La gent em demanava si existia un disc amb aquests temes i vaig pensar que, abans de tornar a fer una altra gravació amb cançons, podria recuperar les versions de Verdaguer i lligar-la amb les tel·lúriques. I, no sé com, finalment tot va anar quadrant, encara que els mantres es van quedar fora perquè no en tenia cap de nou. Ha quedat un conjunt, i crec que totes les peces que s'hi inclouen tenen un sentit.

¿Tot és música tradicional excepte dos temes propis?

Exacte, les dues darreres són meves, inèdites. L'última que he escrit i, com qui diu, la primera que vaig fer en temps de l'adolescència.

¿Gaudeix canviant de registre?

Em diverteix fer coses noves. No vull dir que he inventat res, però per a mi fer aquestes cançons significava tota una novetat. De cap manera vull caure en l'error de fer 30 discos iguals...

¿I fer 30 discos, tots diferents, no és una mica despistador?

[Riu] Potser sí... També és veritat. De moment només en porto sis.

Doncs encara n'hi falten 24...

[Torna a riure] No ho sé... Jo només veig més enllà del pròxim, que ja en tinc els arranjaments fets perquè les parts del procés són molt llargues i m'agrada treballar alhora.

¿Creu que el seu públic va canviant segons l'estil del disc o creu que la seva és una audiència fidel?

Això ho vaig notar amb el Mística domèstica, que vaig augmentar bastant de públic, no de vendes. En aquest, en canvi, més que de públic crec que puc ampliar territori perquè és el primer dels meus treballs que pot interessar fora de les nostres fronteres. Considero que la música tradicional desperta més atenció que el pop-rock. La Dharma n'és un exemple, o en Miquel Gil. Hi ha pocs artistes que hagin tingut ressò internacional sense estar arrelats a la seva música.

I quan el podrem sentir en directe?

Encara no està tancat, però serà cap al setembre.

¿Pensa entrar en el circuit de festivals de música religiosa?

No ho sé, encara que crec que les tel·lúriques hi encaixarien perfectament. Jo el que veig amb aquest disc és que sempre estic a mig camí de tot. L'especialització sempre m'ha fet errar. A mi m'agrada tastar de tots els potets i després fer la meva barreja. Ara la discogràfica el traurà amb l'etiqueta de world music mediterrània. Per què és el disc d'un cantautor? És música del món? És tradicional? Folk? Té una mica de tot. En aquest treball no he perseguit una etiqueta com a l'anterior, ni un tipus de llenguatge. He deixat que les cançons sortissin i després he corregut darrere d'elles a veure si les atrapava. I això és immensament més divertit. També és cert que en els últims tres àlbums he acabat malalt.

Malalt? De quin tipus de malaltia parla?

Amb el Dp van ser els nervis; amb el Mística, d'esgotament, i amb aquest l'esgotament es va traduir en una gastroenteritis en diverses fases que van durar tres setmanes diferents però que em van portar al llit tremolant de febre. Gravar requereix escoltar molt, tenir moltes coses al cap... Els tècnics es tornen bojos amb mi.

Doncs encara li falten 24 discos. És millor no pensar com acabarà.