• Imprimir

LaCrònica

Tot està cantat

J.M. Hernández Ripoll

Nana Mouskouri va intentar resumir en un concert de dues hores tot el seu bagatge musical
CRISTINA CALDERER

Acostuma a passar. Quan arriba l'hora dels adéus vols dir tantes coses que igual te'n vas sense dir res. Grosso modo, aquesta podria ser la lectura del concert que Nana Mouskouri va oferir divendres a la nit al Palau de la Música, dins del marc del Festival del Mil·lenni. La veterana diva grega ha emprès una gira mundial per acomiadar-se definitivament dels escenaris i, deixant-se anar per l'impuls de donar cabuda a cinc dècades de carrera, li ha sortit un recital dispers i heterogeni com la paradeta d'un brocanter.

En lloc d'oferir un repertori vertebrat amb una certa lògica, ens va servir una escudella estilística amb tants ingredients que es va fer difícil de pair fins i tot per als fans més acèrrims. Al llarg de tota l'actuació, la Mouskouri va dedicar-se a anar d'un extrem a l'altre, sense pensar que amb els seus bruscos i constants canvis de registre podia despistar el personal. La dinàmica del mareig va quedar palesa de bon principi, amb les tres primeres entregues: una cançó tradicional irlandesa (She moved through the fair), seguida d'una peça espanyola del segle XIX (Recuerdos de la Alhambra) i d'un clàssic de la discografia d'Édith Piaf (La vie l'amour). Portàvem una mica més de deu minuts, i el ball no havia fet res més que començar.

Des que el 1960 va guanyar el Festival del Mediterrani interpretant Xipna agapi mou, Nana Mouskouri no havia tornat a visitar-nos. En tot aquest temps, la cantant no ha tingut manies a l'hora de tastar tots els gustos de la música. I si aquesta ferotge curiositat ha suposat un dels valors fonamentals per assolir fama internacional, el clixé es veu en negatiu quan s'intenta reproduir en un parell d'hores comptades. El viatge sonor pel planeta no va tenir ordre ni nord. D'un cuplet com La violetera a una guaracha com Siboney; de la cadència cubana de Yolanda a l'aflamencada La malagueña; de les aromes jazzístiques de Smoke gets in your eyes als ritmes hel·lènics d'Endekati entoli; d'un bolero com Dos cruces a un rock com Le ciel est noir. I aquí no s'acaba la cosa: Bésame mucho, Piel canela, Cucurrucucú paloma, Guantanamera... i, com a cirereta, el Rossinyol.

Tot aquest poti-poti, cantat en cinc idiomes diferents al compàs d'un quintet de músics vestits amb jaqué i de talent limitat. No seria gens exagerat si insinuéssim que quan els sintetitzadors agafaven el protagonisme, l'esdeveniment s'apropava perillosament a un banquet de noces. Però no ho farem, és millor obviar-ho per respecte a un dels grans mites de la cançó europea. Sí que direm que als seus 73 anys la Mouskouri conserva les característiques ulleres de muntura negra i una simpatia fresca com les dues roses que decoraven el pal del micròfon. La resta és una realitat que fa mal d'escriure. Barcelona es mereixia alguna cosa més que aquest capicua que va de l'any 60, quan era un jove valor en alça que guanyava tots els premis, a l'any 2008, quan ha decidit sàviament retirar-se abans de perdre el do de la seva educada veu. Ens hem perdut l'esplendor d'una artista a qui ja no li queda gairebé res per cantar.