• Imprimir

Avui s'estrena a Barcelona l'espectacle de Calixto Bieito 'Los Persas. Réquiem por un soldado', una coproducció de Focus amb els festivals de Mèrida i Sagunt

Una òpera 'rock & war'

Teresa Bruna

Els soldats espanyols són a l'Afganistan en guerra, com podien haver estat a l'Iraq, a Kosovo i a tants altres llocs on van per "ajudar a la pau"
DAVID RUANO

El clam legionari Soy el novio de la muerte, Cry baby de Janis Joplin, In the flesh dels Pink Floyd, War d'Edwin Starr i un estrident himne nacional espanyol a ritme de rock són alguns dels temes del repertori de la banda musical Los Persas, protagonistes de Los Persas. Réquiem por un soldado, l'agosarada versió que proposa Calixto Bieito del clàssic d'Èsquil.

L'espectacle, que "més que teatre és un concert o una òpera rock", en paraules de Bieito, entra avui al Romea en el que significa la seva estrena a Barcelona, tot i que a l'octubre es va aturar dos dies a l'Hospitalet de Llobregat. Ha fet una bona ruta per festivals passant per Mèrida, Sagunt i Peralada i una petita gira per l'Estat espanyol fins a aturar-se a Madrid, on ha fet temporada, ja que es tracta de la primera producció Focus Madrid.

Los Persas... va ser un encàrrec que el Festival de Teatro Clásico de Mérida va fer a Bieito. "Havia de ser una tragèdia i vaig pensar en Els perses, d'Èsquil. És un text inacabat, i, en síntesi, és com un reportatge periodístic de les emocions d'un exèrcit vencedor. Com que està escrit perquè el canti el cor, vaig pensar que per què no el canviàvem per un grup de rock format pels soldats? Així podrien explicar en primera persona el paisatge, el terror... i el text i les cançons serien una mateixa entitat. I per altra banda, per què no traduïem l'acció que Èsquil situa a Susa, la capital de l'Imperi Persa, a l'any 2007, amb les tropes espanyoles a l'Afganistan, perquè sigui el lloc on té lloc la trama, amb tropes de diversos països?", diu Bieito.

Un treball amb Pau Miró

Així com a Tirant lo Blanc i a Plataforma, Bieito va compartir la dramatúrgia amb Marc Rosich, per a Los Persas ha escollit Pau Miró, un altre jove valor (Plou a Barcelona, Singapur...) amb qui comparteix moltes sensibilitats dramatúrgiques. "Vam fer una gran manipulació, hi hem inclòs des de textos de Freud a fragments de soldats de debò que descriuen els camps de Txetxènia o l'Afganistan. No estava gens obsessionat per ser fidel a l'original", ens explica Bieito.

Per Miró, en canvi, hi ha més fidelitat del que sembla: "És obligació dels autors parlar de temes actuals. Èsquil parlava d'una guerra del seu temps i nosaltres hem apuntat a l'arrel filosòfica del perquè de la guerra. I hem anat més enllà del «No a la guerra», hem volgut plantejar la reflexió de per què, des del principi dels temps, els homes s'han entestat a defensar els seus interessos per la força. Què hi ha darrere d'aquest ésser humà?".

L'estètica del muntatge, una escenografia d'Alfons Flores, és marcadament contemporània. "Barreja l'èpica d'una tragèdia amb l'actualitat. Si abans els protagonistes eren emperadors, avui les tragèdies són de la gent del carrer", subscriu Miró.

Actors músics

Els que hagin vist l'espectacle a l'Hospitalet o en algun altre lloc, hi trobaran dos canvis. Les incorporacions de l'actriu basca Gurutze Beitia en substitució de Natalia Dicenta i la de Lluís Villanueva en el paper que interpretava Rafa Castejón. Els "integrants" de la banda Los Persas són actors que tenen a veure amb la música. Chus Herrera (el bateria) ha format part de diversos grups com Toreros Muertos, Greta y los Garbo i Ràdio Tarifa i al teatre es va incorporar a Yllana per al muntatge Rock&clown. David Fernández (teclats, cello) s'ha format com a ballarí i violoncel·lista i ha treballat amb Bieito, Ramon Oller i La Fura dels Baus, entre d'altres. Ignacio Ysasi (baix) "sap tocar la guitarra i ha après a tocar el baix, perquè jo sóc el guitarra, aprofitant que no han vist mai un guitarra de debò", bromeja Javier Gamazo, actor (Jesus Christ Superstar, Rent, Bagdad Café...) i compositor de les bandes sonores de Plataforma, Gorda, Peer Gynt i El salt de Nijinsky.

Completen la banda Gurutze Beitia, que interpreta una dona soldat, un personatge que no té res a veure amb el feminisme: "Forma part de la tropa, coincideix que és dona, però no està tractada amb cap sensibilitat diferent de la resta. Cadascú té les seves emocions i ella és una més", puntualitza Beitia, "que canta molt bé", assegura Gamazo. Lluís Villanueva, que substitueix Rafa Castejón, músic, cantant i exlegionari, també hi posa humor: "Ni canto ni he estat a la legión, però sóc actor i toca fer-ho veure!". L'únic que no fa de músic és el pare de la noia, interpretat per Roberto Quintana, "un pare perdedor que, a més, és de l'Atlètic de Madrid. Hem posat aquest element superficial perquè el fet que un home, ple de dolor, digui que l'Atlètic ha tornat a perdre té alguna cosa de l'esperpent espanyol, de Berlanga. L'obra és un cert homenatge al Bienvenido Mr. Marshall, que esperen l'arribada dels americans i vénen, passen i se'n van", diu Bieito.

El brillant director avisa que "aquesta vegada no cal portar impermeables, no hi ha sang. N'hi ha tanta a les lletres de les cançons, que no en cal més". I declarant públicament el seu caràcter més enllà del pacifisme, afegeix: "No sóc pacifista perquè és un terme absolut i detesto les armes fins a tal punt que traspassa l'absolutisme. No m'agrada que hi hagi soldats, enlloc, no m'agraden els uniformes ni les banderes, em fan por. On hi ha soldats hi ha armes i moren els nens. Les detesto, a casa no n'entren ni de joguina".