• Imprimir

Entrevista: Richard Attenborough El director anglès va presentar ahir a Barcelona 'Cerrando el círculo'

"Necessito sentir-me guiat per emocions"

Bernat Salvà

Richard Attenborough va visitar ahir Barcelona i es va mostrar ben lúcid i en forma. Avui estrena 'Cerrando el círculo'
JOSEP LOSADA

Vuit Oscars per Gandhi (1982) van posar Richard Attenborough en un lloc privilegiat del mapa cinematogràfic internacional. Onze anys després va encarnar el multimilionari excèntric que construïa el Parc Juràssic, sota les ordres de Spielberg, i la seva carrera va iniciar una altra pujada muntanya russa amunt. Als 84 anys, aquest cineasta nascut al cor de l'Imperi Britànic, fill del director d'un college de Cambridge, segueix encara en actiu. Ja fa més de 60 anys que actua, i 28 que va debutar com a director. Ahir va passar per Barcelona amb una pel·lícula sota el braç, Cerrando el círculo, que s'estrena avui a les pantalles catalanes. Shirley MacLaine, Christopher Plummer i Mischa Barton (també de promoció, ahir a Barcelona) són els protagonistes d'una pel·lícula que es desenvolupa entre dues èpoques (principis dels anys 40 i el 1991), dues ciutats (Belfast i Branagan, a l'Estat de Michigan) i dos conflictes: la Segona Guerra Mundial i el terrorisme de l'IRA.

¿Les guerres li interessen cinematogràficament o simplement són un bon lloc per situar els conflictes humans?

Crec que la guerra és útil per ambientar un drama, però aquesta no és la raó per la qual en parlo. En certa manera, es pot dir que sóc un covard. Si hagués tingut més coratge, temps enrere m'hauria oposat més obertament a la guerra i els conflictes. Als anys 30 estàvem completament horroritzats per l'arribada dels dictadors, i hi havia una plataforma per oposar-se a la guerra i desprestigiar-la, però, malgrat l'existència del Mahatma Gandhi, vàrem anar a la batalla. Si aleshores hagués estat més convençut que m'havia d'oposar a la guerra...

Per què s'interessa per la guerra, doncs, en algunes de les pel·lícules que ha dirigit?

Amb el temps, a la meva manera, m'he posicionat a través del cinema. Jo no sóc un intel·lectual, la meva erudició és qüestionable. En un cert moment se'm va fer evident que per expressar els sentiments i les emocions, el camí per a mi era la interpretació, la creació de les circumstàncies i característiques que envolten un personatge. A través de la juxtaposició d'idees i emocions, el cinema pot impactar més que la literatura o la música i convertir-se en el millor camí per oposar-se als conflictes i la violència.

Cerrando el círculo té una manera d'explicar la història clàssica, fins i tot antiquada, diria. ¿Està d'acord amb això?

[Riu.] Jo sóc antiquat! Tinc 84 anys i en faré 85 d'aquí a poques setmanes. Fa més de 60 anys que sóc al món del cinema, des del 1941. I no sóc un innovador en aquest camp. Sóc un narrador, un contador d'històries. Les meves pel·lícules tenen un inici, una part central i un final, i em conformo amb això. No sóc molt bo en qüestions tècniques. No estic gaire interessat en la ciència-ficció, ni en la violència... Hi ha una sèrie de requisits perquè em decideixi a tirar endavant un projecte. I no tinc por de no adaptar-me al concepte modern del cinema. No podria començar amb aquest punt de partida, necessito sentir-me guiat per emocions, per l'argument i el seu desenvolupament, per la realitat dels éssers humans i les seves relacions. I això és el que realment m'interessa.

Deia temps enrere que li agraden els herois, la gent que esdevé un exemple de lluita per a tots nosaltres, però en aquesta pel·lícula s'interessa més aviat pels que es queden a casa...

Sí, és el que vaig intentar. Vaig posar l'èmfasi en els que es queden a casa. En tot cas això emanava del guió, que no és una creació meva, vaig traslladar a la pantalla el que ha escrit Peter Woodward. Em va agradar molt la idea del guió de no narrar la història cronològicament, l'opció de poder saltar de la Segona Guerra Mundial al 1991, tornar enrere... Juxtaposar dramàticament aquests elements era molt interessant.

Fa una comparació evident entre la mort d'un jove soldat a la guerra i la d'un altre soldat, víctima d'un atemptat terrorista a Belfast. ¿Li sembla que és el mateix, en certa manera?

Sí, totalment. La manera de solucionar els problemes a través de la violència condueix inevitablement cap a un terrible sacrifici. Fa tres setmanes vaig ser testimoni d'una trobada fantàstica, entre dos homes que havien estat en bàndols contraris i seien a la mateixa taula, bevent i parlant de bombes, de com van resoldre això o allò. Em va animar molt.