• Imprimir

Entrevista: Faith Akin El cineasta turcoalemany estrena 'Al otro lado', una mirada tendra sobre les fronteres amb un repartiment encapçalat per Hanna Schygulla

"He fet un viatge íntim per parlar de la vida i la mort"

Elisabet Cabeza

Faith Akin, el cineasta que es va donar a conèixer amb 'Contra la paret', Ós d'Or a Berlín el 2004, s'identifica amb un cinema que li permet reflexionar i entretenir a la vegada
FRED DUFOUR / AFP

Inquiet, expansiu, còmplice. Fatih Akin (Hamburg, 1973) no ha abandonat els texans, ni ha demanat formalitat al seu barber, però ha fet un impressionant salt de maduresa al cine amb Al otro lado, una reflexió sobre temes tan gruixuts com la identitat, la vida i la mort, que s'estrena aquest divendres. Més serena que la contundent Contra la paret que li va donar l'Ós d'Or a Berlín el 2004 i renom internacional, la pel·lícula va ser aplaudida al passat festival de Cannes, en el qual va ser premi al millor guió.

Per explicar la mort, s'ha de recórrer a la vida per oposició, i sembla que és el que fa la seva pel·lícula, d'una manera molt natural. Com ho ha aconseguit?

Una de les primeres imatges que em van inspirar va ser la idea d'una persona sola, a l'estranger, que ha d'enfrontar-se a la mort de la seva filla. En certa manera, aquesta imatge té el seu origen en una pel·lícula d'un cineasta que admiro, Costa Gavras, Desaparegut, i el paper de Jack Lemmon. També em va influir el fet de convertir-me en pare, i les reflexions i responsabilitats que comporta. Volia treballar sobre el tram que va del moment de néixer a la mort, la vida, una mirada a sentiments universals que compartim tots. Al otro lado és un intent de reflexionar sobre la complexitat que amaguen notícies tan fàcils de sintetitzar com que tal persona ha nascut o mort. Ha sigut un viatge íntim per a mi, filosòfic si vols, perquè en aquest terreny no m'han ajudat mai les crosses de la religió o la política.

És també un viatge molt personal, de maduresa, respecte a films anteriors.

Si la natura segueix el seu curs i arribes a l'edat adulta, tens fills i el mínim de benestar per satisfer les necessitats vitals, comptant que no siguis al Tercer Món, arriba un moment de la teva vida, a partir de la meva edat, per exemple, en què la mort et comença a assetjar per totes bandes. Toca la teva família, els amics. Per a mi, fer aquesta pel·lícula ha sigut un aprenentatge, l'aprenentatge de conviure amb la mort.

Bastir ponts entre Orient i Occident, entre generacions, entre vius i morts, és la gran preocupació que s'intueix a Al otro lado.

Totalment d'acord. La perspectiva és fonamental. Tots tenim el dret de canviar d'opinió. Mira Dennis Hopper [diu amb una riallada], que ha passat d'heroi d'Easy Rider a votar republicà! És humà, té tot el dret de fer-ho. Gràcies a Déu el cinema m'ha donat l'oportunitat de reflexionar i entretenir al mateix temps. I la sort és que, a més, ho puc compartir amb els altres.

Tots els personatges d'Al otro lado experimenten canvis, cap acaba com ha començat. És un guió de manual amb el qual somien molts professionals o estudiants de cine. Com va ser el procés de redacció?

Complicat! Un cop vaig tenir la primera idea, la resta va ser bastant torrencial i persones del meu entorn em van ajudar a endreçar-ho, em van donar molt bons consells. A l'acabar, tothom em va felicitar i, per primera vegada, vaig poder vendre el projecte sobre paper. Però, després de rodar, a l'hora de començar a muntar, la pel·lícula d'acord amb aquest suposat brillant guió... no funcionava! No et pots imaginar el sentiment de frustració que vaig tenir. La solució la vam trobar en un canvi radical de plantejament. Estava convençut que tenia una bona història, uns bons personatges, però trobar l'encaix correcte, l'arquitectura, va ser difícil. Creuar sis històries diferents en dues hores de metratge era un punt de partida ambiciós.

¿El plantejament fallit era lineal, sense els salts d'espai-temps amb què juga el muntatge final?

Exacte. Un altre dels referents cinematogràfics d'Al otro lado era 21 grams, escrit per Guillermo Arriaga. I ell mateix, per cert, em va ajudar en el procés de redacció del guió, no en l'arquitectura desordenada amb què sovint se l'identifica, sinó fent preguntes claus sobre les motivacions dels personatges. Jo no em plantejava gens una arquitectura com la d'ell. A aquest punt hi vaig arribar a l'hora de muntar. Va ser revisant Babel que vaig pensar que havia de canviar l'estructura per aconseguir la finestra emocional que volia obrir al públic. Billy Wilder deia que necessites tres coses per fer una bona pel·lícula: el guió, el guió i el guió. I té tota la raó, però també he après que el guió no és la pel·lícula. Al otro lado m'ho ha demostrat, com també m'ha deixat clar que no sé res de cine, ara que pensava que ho començava a controlar! Sovint tens la temptació d'agafar massa seguretat, no de ser arrogant amb els altres però sí amb tu mateix, i t'equivoques. Fins i tot vaig haver de repescar alguna peça que em faltava quan estava en la fase de muntatge, amb dies de rodatge extra. Per sort, com deia Fassbinder, s'aprèn molt dels propis errors.

Parlant de Fassbinder, ha recorregut a la seva musa, Hanna Schygulla, per a un dels personatges claus.

Sóc fill del cine internacional, i aquí, si enfoco més concretament la meva dualitat turcoalemanya, els directors que més m'han marcat són d'una banda Yilmaz Güney i de l'altra Fassbinder. Vaig fer de DJ i fer cine s'hi assembla una mica, barreges els clàssics amb el més nou. Sempre recorrem als clàssics per aprendre, però mantenint les ganes de descobrir coses. En el cas de Schygulla, se la identifica amb Fassbinder, però m'interessava treballar-hi de manera diferent, com amb l'actor Tuncel Kurtiz, clau en el cine de Güney. La seva col·laboració té part d'homenatge i ganes meves d'aprendre per part meva.

Els personatges més joves busquen respostes en un viatge iniciàtic a l'Índia i en l'activisme polític. ¿També hi ha certa dualitat per part seva en aquests retrats?

En el món globalitzat, ja saps com van les coses. Alguns ens podem permetre el luxe d'anar a un lloc com Goa, escoltar techno, prendre drogues i tenir prou diners a la butxaca o al compte dels pares per no haver de preocupar-nos de què passa al nostre voltant. Però hi ha un altre món forçat a preocupar-se de coses més elementals, com no morir-se de gana, en un atemptat o a la presó per delictes com la llibertat d'expressió. Jo estic a cavall d'aquests dos mons i en volia deixar constància en aquesta pel·lícula.