• Imprimir
• Enviar

Un metge, un policia, un enginyer i un alt executiu trenquen el tòpic de l'escriptor que fa de periodista, docent o traductor

Sóc escriptor i també...

Ada Castells

Jaume Ferrer És pneumòleg a la Vall d’Hebron i acaba de publicar el recull de contes ‘La llum dels orfes’ (Pagès Editors)
DIEGO IBARRA

Guanyar-se la vida escrivint és complicat; guanyar-se-la escrivint en català és gairebé impossible. Segons l'enquesta elaborada per l'AELC entre la gent del gremi, tan sols el 5% dels autors en català viuen només d'escriure. La majoria provenen del món educatiu, un 34%, o no estan en actiu, és a dir, són jubilats, estudiants o aturats, un 21%. Els traductors i els periodistes empaten amb un 4%, i els guanyen els assalariats, amb un 9%, perquè conformen un concepte molt ampli.

Fora d'aquí hi ha el ric món de les excepcions. Us en oferim quatre de recents: un metge, un policia, un enginyer i un alt executiu que roben hores d'on sigui per dedicar-se a la lletra.

Curar i escriure

Céline, Pío Baroja, Anton Txékhov, Arthur Conan Doyle... Jaume Ferrer pot esmentar una bona llista de col·legues de prestigi que justificarien la seva vena literària si calgués alguna justificació. Ell és pneumòleg, a la Vall d'Hebron, i sempre li ha interessat la literatura. Eludint la tria, va fer un impossible: compaginar els estudis de medecina amb els de filologia catalana: "Els tres primers cursos de filologia els vaig fer ràpid i els dos següents ja va costar més perquè els havia de compaginar amb la tesi. El resultat és que vaig acabar la carrera de filologia en deu anys".

La seva passió era llegir i no es va animar a escriure un conte fins als 45 anys. Ara per fi s'ha decidit a publicar el seu primer llibre, després que els seus l'encoratgessin a presentar-se a un premi. Va guanyar el premi 7lletres, que convoca la Fundació Pedrolo, i ara el publica Pagès amb el títol La llum dels orfes. El recull tracta de l'orfandat en un sentit ampli, ja que tant pot parlar del funeral de l'home que li va prendre la nòvia al narrador com d'un home que és en un hospital i se sent desinformat.

Tot i l'últim exemple, Ferrer no detecta que la seva feina el condicioni gaire a l'hora d'escriure. Ho viu com una activitat ben separada de la seva feina habitual: "Hi dedico hores cada dia perquè m'agrada molt escriure i trec temps d'on puc, a la nit o a estones caçades enmig dels nens".

De tota manera, reconeix que "els metges sentim moltes històries. Veig malalts i estic molt en contacte amb els problemes. Potser en la temàtica sí que m'ha influït. No són contes alegres perquè en la nostra professió està molt present el patiment".

Patrullar i escriure

La presència de policies en el gremi de la lletra és ben minsa, i encara més de policies que no es dediquen a la novel·la negra sinó a la infantil i juvenil, amb tota la seva innocència intrínseca. "No he fet mai novel·la negra perquè per mi escriure és una vàlvula d'escapament per desconnectar del drama humà", aclareix Josep Torrent.

Ara aquesta vàlvula ha sortit disparada per primer cop cap al lector adult amb Fum, pedres, miralls..., un conjunt de microrelats editats per Quadrivium. L'autor explica que fa vuit anys que treballa en "aquest repte de dir el màxim amb el mínim de paraules". Li interessa aquest gènere tan inusual en català perquè "és un gènere que fa que un destriï entre què diu i què mig diu. D'aquesta manera, es convida el lector a la màxima participació".

Qui sap si per deformació professional, a Torrent les dificultats no l'espanten i es proposa "encabir dos o tres personatges que facin alguna cosa en només una ratlla. És un repte que m'al·lucina!".

Aquest miniaturista del conte va començar "de poli municipal el 1981 i d'una manera o altra m'hi he dedicat sempre. Primer vaig fer de patruller a peu i en cotxe a Torroella i a l'Estartit". A la pregunta de si ha pensat mai a deixar la feina per escriure, en planteja una altra d'immediata i realista: "I de què viuria?".

Construir i escriure

Robert Louis Stevenson era enginyer, encara que va durar poc temps en aquest ofici que havia heretat del pare. No és el cas de Joan Maria Bigas, que acaba de publicar la seva primera novel·la, però que no es planteja en cap cas deixar la seva feina d'enginyer de ponts i camins. A Tan lluny de Roma (Angle) ja se li detecta la dèria constructiva i l'amor per les ciutats i el seu funcionament, així com una especial atenció per l'arquitectura. "Roma és una ciutat polièdrica, amb molta superposició de capes; quan grates descobreixes que no amagaven el que semblava", explica l'autor.

Bigas comenta que la seva feina l'ha influït: "Si puc aportar alguna novetat a la literatura catalana és una visió diferent des d'una feina tècnica. Construir l'estructura de la novel·la és important i s'han de fer els entramats armats, tot això lliga amb la meva professió, amb el valor afegit d'aportar altres punts de vista".

Tot plegat ho aconsegueix robant hores de son: "M'agrada molt treballar a la nit i escric d'una manera artesanal, sense presses i perquè em ve de gust. No tinc la disciplina d'altres escriptors. Ho faig quan vull, encara que la gestació de la novel·la sempre la tinc al cap i això m'ajuda a desestressar-me".

Com era de preveure per deformació professional, Bigas sempre fa un esquema "racional" que l'ajuda a no desviar-se, encara que sovint reconeix que traeix el propòsit inicial. És un vol i dol que arrossega, com el de ser un home de ciències i lletres: "Quan vaig acabar el batxillerat i vaig haver de triar, una psicòloga de l'escola em va dir que segur que faria lletres, però jo tenia bones notes en ciències i no ho volia desaprofitar. Si abandones les ciències a aquesta edat, ja les abandones per sempre i, en canvi, per compensar sempre vaig continuar llegint molt i em vaig fer de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. A Eumo tenien una col·lecció destinada a secundària que unia científics i escriptors i em van encarregar un llibre en què jo feia els dos papers de l'auca, això em va animar. Després tenia necessitat d'una opinió qualificada i per això vaig portar la novel·la a l'editorial, amb la pregunta de si hi veien algun interès. Em van dir que sí". Per tant, final feliç per a Bigas.

Negociar i escriure

Qui també ha protagonitzat un final feliç, malgrat un punt de partida desgraciat, és Quim Torra amb les seves Ganivetades suïsses, una història que ens porta al cor del management i el capitalisme salvatge, publicada a Símbol. Torra era un alt executiu d'una companyia d'assegurances i el van enviar a la seu central de Suïssa. Primer hi va anar sol, després s'hi va instal·lar amb la família perquè "la vida suïssa de províncies és el millor que et pot passar: bicicleta i vida cultural". Quan ja portaven un mes a la nova casa, el van acomiadar. El motiu era que l'empresa havia sigut absorbida per una altra i a ell li oferien una única sortida: anar a Madrid. "Era l'únic lloc del planeta on tenia ben clar que no volia anar, així és que per primer cop a la vida vaig prendre una decisió. Vaig dir que no".

D'aquesta experiència n'ha sortit un llibre que, més que una novel·la, és un contrapunt a èxits de l'autoajuda empresarial del tipus Qui s'ha endut el meu formatge: "M'he quedat descansat. Era el llibre que havia de fer. Més enllà de l'estirabot hi ha una voluntat d'agafar-s'ho en conya".

Després de pair-ho, Torra es va buscar una altra obsessió: endinsar-se en el món del periodista Eugeni Xammar, i n'ha sortit un altre llibre. Per ara, "la indemnització m'ha patrocinat la possibilitat de reinventar-me els propers anys, mentre duri, perquè sóc conscient que d'això no en viu ningú". Sí, encara que només sigui un 5%.