• Imprimir
• Enviar

Teatre

BARTRIAN(N)A

Francesc Massip

Àngels Poch i Josep Minguell formen part del repartiment d'aquest muntatge homenatge, amb música de Miquel Pujadó
FOCUS

Enguany s'acompleix el centenari del naixement d'Agustí Bartra, un altre dels escriptors majors que l'esquifidesa cultural nostrada no ha fet prou visibles. El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa ha encetat l'efemèride amb Bartrian(n)a, un delicat muntatge que es presentava dilluns al Teatre Alegria. L'espectacle convoca una expressiva tria de textos de Bartra i d'Anna Murià esquitxada amb cançons de Miquel Pujadó, responsable de la dramatúrgia, que posen melodia a poemes pòstums de Bartra i que el cantautor interpreta acompanyat per un fresc conjunt musical. Bartrian(n)a s'enfila amb el motiu de dos actors que busquen informació sobre els homenatjats, l'un, Josep Minguell, amb cert escepticisme i distància irònica, l'altra, Àngels Poch, amb més entusiasme. La discussió permet la intervenció dels escriptors evocats: un sobri Lluís Soler incorpora Agustí Bartra amb el capteniment i la fermesa que convé, mentre que Rosa Cadafalch fa una càlida i vivaç Anna Murià.

Vaig conèixer Anna Murià el juny de 1997, quan preparàvem amb Montserrat Palau un estudi sobre el teatre de Rodoreda. Tenia 93 anys i jo no havia conegut mai una dona amb una llibertat de pensament semblant i uns ideals de tanta coherència, que, units a una admirable vitalitat, ens la situava en una altra galàxia: la dels intel·lectuals de la República que el criminal feixisme va estroncar. Ens va rebre al piset de Terrassa, la ciutat que els havia acollit al retorn de l'exili mexicà. Malgrat deixar-hi els seus fills, mexicans de naixement, i tantes amistats van tornar per una cívica vocació de servei al país. Un país, Catalunya, que "va viure tant de temps de genolls que ara no gosa ser ella mateixa, ha renunciat a retrobar la seva veu", com escrivia Bartra, i reblava: "un país petit i mesquí, una fàbrica de patums". Malgrat la més que plausible decepció de constatar fins a quin punt el franquisme havia agrisat la vida en aquest racó d'Europa, també va experimentar una nova empenta creadora, frenètica, amb alguns significatius reconeixements a la seva obra, fins i tot la teatral, gràcies a Feliu Formosa.

L'espectacle va destriant el perfil humà del sòlid tàndem Bartra-Murià, la seva peripècia vital i literària, des de la coneixença a l'exili francès fins a les seves tres dècades a Mèxic, on van deixar una empremta inesborrable. I el regrés al corral enxubat on, malgrat tot, un gall cantava al parc de Vallparadís en la fonda mitjanit, esplèndid fermall que tanca l'espectacle en un cant coral emotiu i potent.

El recital resulta, doncs, una acurada aproximació a la vida i obra del matrimoni d'escriptors, i un bon tast de la poesia bartriana, d'una empenta tel·lúrica i amb colpidores imatges d'elevada inspiració i profunda alenada. Un tast de vocació divulgadora, ben escortada per les cançons i els interludis musicals, que conviden a una empresa més ambiciosa: el muntatge d'alguna obra dramàtica com La noia del gira-sol que el poeta va encomanar a Anna Murià que fes el possible perquè es representés. L'any Bartra ho hauria de fer possible. Ens posem les piles?