• Imprimir

El músic rossellonès Pascal Comelade fa un homenatge a la capital catalana en el seu nou treball discogràfic, 'Mètode de rocanrol'

Entre BCN i l'absurd

Pere Pons

Pascal Comelade ha fet una altra obra mestra de l'art minúscul
PERE VIRGILI

Va néixer a Montpeller fa 53 anys i ara viu entre les vinyes i el mar que envolten la vila de Ceret. El Rosselló és el seu hàbitat natural, Figueres la seva ciutat adoptiva i Barcelona la capital que en tot moment ha tingut present a l'hora de projectar-se com a músic. Així ho explica Pascal Comelade en plena campanya de promoció del seu treball Mètode de rocanrol (Discmedi). Una nova obra amb la seva signatura inconfusible, farcida de pianets, guitarres de plàstic, orquestracions de joguina i aquella poètica del primitivisme des de la qual la seva figura s'encongeix, es redueix, es dilueix per cedir la grandesa a la música. Una altra obra mestra de l'art minúscul.

Malgrat el títol, el rock que conté no respon als formalismes i les convencions del gènere sinó més aviat a l'essència d'un record. Com si pretengués recuperar la fragància d'un antic perfum. Comelade, però, és més directe. "El títol en si mateix és un absurd. El rocanrol no necessita cap mètode i si algú creu el contrari i l'aplica, allò ja és una altra cosa però deixa d'ésser rocanrol", afirma. En una primera instància intenta buscar els arguments que donin sentit al títol. "És una manera d'assumir el meu posicionament fora de joc, el meu paper d'outsider. Quin sentit té invocar el rocanrol en els temps que vivim? Amb això no vull dir que hi hagi un discurs ni una reivindicació de res, senzillament és la meva vida". Una vida que "es basa essencialment en la pràctica humana de la música". I finalment sembla que intenta reblar el clau: "Tant aquest disc com la resta dels meus treballs parteixen de la meva manera d'entendre la música popular. Una opció que pot ésser tan vàlida com tantes altres, però en aquest món de pràctica global es converteix en la meva expressió de llibertat individual".

Músic oficial

Una expressió que li ha concedit una veu pròpia, distintiva i única per la seva originalitat que a poc a poc ha anat traslladant-lo des de la marginalitat fins a esdevenir referent. "Això sempre ha anat així. Allò que en una època és avantguarda, en una altra és absurd i potser 50 anys després és el que es porta. Fa 20 anys jo era una cosa estranya, un element rar. Ara, ja ho veus, faig promoció, m'entrevisten diaris i mitjans importants, una discogràfica m'edita i fins i tot actuo a festivals com el Grec. Potser hauré de fer com Jelly Rol Morton, que es feia dir inventor del jazz: a les meves targetes hi hauré de posar Pascal Comelade, músic oficial".

Part de raó no li falta, si es té en compte que va ser escollit pels representants institucionals per actuar en el marc de la Diada de l'Onze de Setembre amb l'Escolania de Montserrat. Ell, no obstant, valora aquest fet d'una manera molt especial. "Ara mateix no se m'acut cap país que per commemorar la seva festa nacional ho faci amb propostes d'aquesta mena, afegides a artistes com Carles Santos i Paco Ibáñez. Aquesta és la part digna i la que més m'atrau de Catalunya, que segueix desperta", remarca.