• Imprimir

El violinista francès Jean-Luc Ponty obre aquest dijous l'escena internacional del 27è Festival de Jazz de Terrassa amb un nou disc

El violí del jazz

Andreu Gomila

Jean-Luc Ponty, després de 40 anys batallant, ha situat el seu violí entre els grans del jazz
FJT

Quan Jean-Luc Ponty (Avranches, França, 1942) va començar a trepitjar els escenaris parisencs als anys 60 ningú no se'l prenia seriosament. No era pianista, ni saxofonista, ni bateria, sinó violinista, un instrument més aviat estrany per a un període postrevolucionari, post be-bop. "El violí no tenia espai ni pels músics ni pel públic dins el jazz modern, cosa que va suposar un handicap molt gran perquè m'acceptessin com un dels seus", assegura Ponty a l'AVUI via telefònica abans de tocar aquest dijous a la Nova Jazz Cava dins el 27è Festival de Terrassa. Obrirà el reguitzell d'artistes internacionals que passaran per aquest escenari i ho farà amb el seu violí i un disc nou sota el braç, The Acatama experience.

Entrebancs superats, Ponty és avui un dels exponents més destacats del jazz europeu. Violí en mà, va oferir a l'instrument la possibilitat de sortir de l'àmbit de la música clàssica i del folk. De fet, ens diu que, quan el veien venir, fa 40 anys, es pensaven que es posaria a tocar tango o swing, però no jazz a tot ritme. El músic no té cap problema per afirmar que explota "el costat zíngar del jazz". Si no fos pel saxo i el piano que l'acompanyen, podríem pensar que estem escoltant una simfonia de Goran Bregovic.

Ponty marca el ritme de cadascun dels seus temes, com si el seu violí fos el saxo d'Ornette Coleman. El nou CD fa referència al desert xilè d'Atacama que, per error a l'edició, es va transformar en Acatama. Allà hi va viure uns dies arran del seu pas per Santiago que han deixat empremta en la seva música. Defineix el lloc com a "espectacular". El desert el va impactar molt, avesat a passar els dies entre edificis alts, embussos de trànsit i gent arreu. No obstant això, no li va agafar per experimentar amb la música índia sinó per mostrar què sentia enmig del no-res. "Volia triar peces que es corresponguessin amb les imatges que tenia al cap", diu.

El músic francès resident a Califòrnia ha vist evolucionar el jazz i com París deixava de ser la capital d'Europa. Assegura que ara no hi ha centre, ni tan sols als EUA, tot i detectar "un jazz molt creatiu provinent d'Escandinàvia". El que sí que ha vist és com s'escurcen les diferències entre banda i banda de l'Atlàntic. "Fa uns anys detectaves de seguida si un músic era nord-americà o europeu. Ara els músics europeus han assumit el cantó rítmic del jazz".