• Imprimir

Entrevista: Victoria Abril L'actriu torna demà a les pantalles amb la pel·lícula 'Óscar. Una pasión surrealista'

"No havia fet mai un personatge tan dur"

Bernat Salvà

Victoria Abril manté una intensa activitat cinematogràfica, amb un peu a França i un a Espanya
FRANCESC MELCION

Els temps de musa d'Almodóvar i Vicente Aranda han quedat enrere, però Victoria Abril (Madrid, 1959) no abaixa el ritme de treball (mitja dotzena de rodatges i estrenes el 2008) i recuperarà aviat un dels seus personatges emblemàtics: Gloria Duque. Protagonista de Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, torna a la pantalla amb Sólo quiero caminar, de la mà del mateix Agustín Díaz Yanes. De moment, però, l'actriu estrena una pel·lícula biogràfica sobre Óscar Domínguez (1906-1958), un notable pintor surrealista canari molt poc conegut pel públic. Ella interpreta una dona malalta que s'obsessiona a trobar un quadre que l'artista suposadament va regalar al seu avi. Fent honor al títol i el tema de la pel·lícula, aquesta entrevista es va fer en condicions surrealistes: durant el trajecte en furgoneta des d'un hotel a una emissora de ràdio de Barcelona.

Un atac de convulsions, una escena de sexe i un intent de suïcidi en 10 minuts de pel·lícula. ¿Havia tingut mai un començament tan difícil?

No havia fet mai un personatge tan dur com Ana. El pitjor que et pot passar en la teva vida és que sàpigues la data de la teva mort. És una experiència fortíssima que t'obliga a replantejar-t'ho tot i que et fa viure totes les etapes: la negació, la rebel·lia, la ràbia, la impotència, la depressió i finalment l'acceptació.

Coneix bé les etapes de la malaltia terminal. Es va haver de documentar?

No, les vaig anar descobrint jo mateixa al ficar-me en el paper, i també a través d'un malalt terminal que vaig conèixer, que a més era metge. Me'l va presentar Lucas (el director) i em va ajudar molt a conèixer de prop l'experiència d'acostar-se a la mort.

Ja ha fet més de 100 papers al cinema. Què la motiva per acceptar un treball?

Després de tants anys tinc un hort ben ple i variat, em puc fer unes bones amanides. El que em motiva de fer un paper és precisament fer una cosa completament diferent. Cada vegada costa més, però en vaig trobant. En aquest cas era un personatge malalt terminal.

La pel·lícula té dues parts ben diferenciades, que es van alternant: la biografia del pintor Óscar Domínguez i la vida d'Ana, el seu personatge. Quina relació va mantenir amb l'altra part de la pel·lícula?

Cap. Primer vam rodar la part de l'actualitat, on surto jo, i després es va fer la part històrica. Però són tot relacions espirituals i paral·lelismes que el director ha creat entre les dues parts. És curiós que la part de ficció, que és la meva i transcorre al present, és malauradament molt real, i la part de la vida del pintor, que és real, sembla de ficció. És increïble la vida d'aquest home: va viure dues guerres, la nostra i la Segona Guerra Mundial... Després de fer aquesta pel·lícula, amb cada raig de sol penso: "Quina meravella, que bonica és la vida! I una mica de salut per disfrutar-la!". És una reflexió sobre la mort i sobre com morir, et posa al teu lloc. Al final l'únic que et preocupa és morir amb dignitat, sense fer sofrir els teus.

Hi ha una frase de la pel·lícula, "La vida, com més buida, més pesa", que sembla definir el seu personatge.

Esclar, és una dona que ha arribat als 40 anys, no ha fet res més que treballar, ha entrat en aquesta dinàmica moderna en què un no té temps de disfrutar de la vida, de tenir fills. La vida consisteix a néixer, viure, reproduir-se i morir, però si et saltes una etapa, queda molt buida.

Els crèdits del final de la pel·lícula van acompanyats d'una cançó que ha escrit vostè. ¿És la seva primera composició musical?

No, ja havia escrit una cançó el 1999 per a la pel·lícula francesa ¡Mamá, preséntame a papá! Dos dies abans d'enllestir la pel·lícula, ens va fallar una cançó i amb un amic músic vaig escriure Luna negra. Aquest cop, Lucas em va demanar que escrivís una cançó per als títols de crèdit i, com que no sabia gaire sobre què escriure, vaig fer una cosa que feien sovint els surrealistes, un acròstic: vaig escriure en vertical el títol de la pel·lícula, que al principi es deia Óscar Domínguez, el color del destino, i vaig anar omplint versos horitzontals. Parla del missatge que hi ha dins d'aquesta pel·lícula: "Eutanàsia, per caritat!".

¿Amb la música ha obert un nou front, o es quedarà en anècdota?

No, ja l'he obert. L'any passat vaig fer la gira del disc Pucheros, que em va fer molta il·lusió. Ja he tret el segon disc, es titula Oh là là!, està funcionant molt bé i aquí sortirà al setembre, si tot va bé. Són cançons d'amor franceses passades als pals del flamenc. M'ha donat moments molt agradables, això de cantar.