• Imprimir

Arquillué fa de nazi a 'El silenci del mar', de Jean Bruller, una peça sobre la dignitat que arriba a la Sala Muntaner

"El vestit imposa"

Teresa Bruna

Pere Arquillué protagonitza 'El silenci del mar'
MIQUEL ANGLARILL

Quan ens diuen que un tema gira a l'entorn de l'ocupació nazi, podem pensar en un déjà-vu. Però res més lluny d'El silenci del mar. L'autor, Jean Bruller, que la va escriure l'any 1941 amb el pseudònim de Vercous, utilitza l'ocupació com a rerefons per parlar de l'opressió, del poder, de l'engany, però sobretot de la dignitat. "És una obra profundament poètica. L'expliquem com un conte, com una faula que amaga una gran complexitat. És un text extremadament delicat", diu Miquel Górriz, director amb una dilatada trajectòria teatral, però també conegut per ser cantant del grup Ai, Ai, Ai.

En Górriz, que ha dirigit Pere Arquillué en altres ocasions, va descobrir l'obra fa uns anys i de seguida el va veure com el protagonista. L'hi va mostrar i l'actor també en va quedar fascinat, fins a participar amb ell en la construcció de la il·lusió. "Aviat vam veure clar la gent que hi intervindria. Ha passat temps, però finalment ha arribat l'oportunitat de poder-la aixecar gràcies a tots els que hi han col·laborat", explica Arquillué.

L'acció se situa a França en una masia aïllada, envoltada d'aigua. Un oficial alemany s'hi instal·la "pel morro", sense demanar permís a ningú. És l'ocupació. "Malgrat tot, és un idealista. L'any 1941 encara no se sabia res de l'Holocaust ni dels camps de concentració, ni tan sols els alemanys en sabien res. Ell encara creu que és possible una Europa forta, unida i valenta. Té una certa noblesa, encara que equivocada. És educat, amable, coneix i estima la cultura francesa i està preparadíssim culturalment".

Pere Arquillué descriu així el seu personatge, l'oficial que parla d'esquena als altres. "No sé ni què fan mentre parlo, no els miro", diu.

El discurs del protagonista és el de Bruller: "Manteniu la dignitat", rotundament vigent en molts dels aspectes que encara avui ens obliguen a viure. "És el silenci com a forma de resistència, per fer front a un conflicte greu. I la peça crea aquest silenci. Sona agradable des de dalt, és una sensació que, si la palpes, imposa", continua Arquillué.

Però el que més imposa, per a l'actor, és l'uniforme. "El vestit nazi és una màscara molt potent. Quan te la poses, camines diferent, el cos es col·loca d'una altra manera. Fa molta por; penses: «Ara me n'aniria a envair Polònia!»", bromeja, rient, però ben aviat recupera el to: "Ha sigut apassionant notar sensacions amb el vestit. És tot un signe. I pensa que el que veus a la publicitat és una disfressa. Si aquest ja fa yuyu, imagina l'altre, que és de debò, portat de París!"

Míriam Alemany, Xicu Masó i Jaime Puerta acompanyen Arquillué en el repartiment. Lluc Castells ha fet l'escenografia, Maria Araujo els figurins, Nani Valls la il·luminació, Jordi Roigé la creació videogràfica i Natxo Tarrés els espais sonors. "Per a mi no és un muntatge, ha sigut una composició, un treball pictòric, comptant amb tots els elements", diu Górriz. Es va estrenar a Terrassa a primers de mes i avui arriba a Barcelona, a la Sala Muntaner, on es quedarà fins al 16 de març.