• Imprimir

Yasmina Reza estrena a París 'Le dieu du carnage', una nova tragicomèdia amb Isabelle Huppert en el paper de protagonista

L'encís de la burgesia

Àlex Vicente

Isabelle Huppert, musa de Chabrol, protagonitza l'última obra de Yasmina Reza a París
JORDI GARCIA

Yasmina Reza torna als escenaris parisencs amb la seva última obra teatral, Le dieu du carnage (El déu de la matança), una tragicomèdia que acaba d'estrenar al Théâtre Antoine de la capital francesa amb l'actriu Isabelle Huppert com a protagonista i amb muntatge de la mateixa autora, que no es prodiga gaire com a directora teatral des de l'èxit internacional de la multipremiada Art.

L'autora ha fet una excepció per presentar la seva última obra al públic francès. Com en la seva peça més coneguda, Reza parteix d'una situació banal que va complicant-se de forma progressiva i inesperada. Dues parelles es troben després que els seus fills s'hagin barallat en un jardí parisenc. Un dels nens ha acabat amb dues dents trencades i els pares volen que l'altre es disculpi formalment. Però el seu discurs de tolerància i didactisme anirà enterbolint-se i acabarà deixant en evidència la doble moral dels protagonistes.

Retrat dels 'bobos'

La politesse és la més coneguda de les virtuts franceses, però sol amagar un rerefons d'agressivitat passiva -mirades assassines, ironia pertorbadora- que no passa desapercebut a les grans ciutats com París. L'equilibri de la ciutat és fràgil i una situació pot passar de la cordialitat al psicodrama en pocs segons. Reza sembla fer servir aquest tipus d'ambivalències per fer un afilat retrat extrapolable de la tribu parisenca per excel·lència: els bobos, els bohèmes bourgeois a la quarantena que es debaten entre els seus ideals de joventut, configurats sota la influència del Maig del 68, i el conservadorisme que imposa la vida familiar. Personatges que porten els seus fills al museu per "pal·liar el dèficit escolar en la matèria" i alhora els protegeixen com si fossin cadells, amb un instint animal.

El principal atractiu del repartiment consisteix a veure Isabelle Huppert en un registre còmic, una autèntica raresa. Huppert escup a foc ràpid els brillants diàlegs escrits per una Reza especialment àcida, que torna a demostrar un gran domini de l'art de la rèplica, així com de la facultat de passar del sarcasme a la tragèdia en un parell de segons.

La musa del cineasta Claude Chabrol es converteix en una africanista que denuncia les massacres ètniques subsaharianes, però que en els moments de crisi es permet pegar al seu marit: un exemple clar de la doble moral dels personatges, dividida entre els grans discursos humanistes i el caràcter violent de la seva condició d'humans, que porta un dels personatges a afirmar que només val la pena creure en "el déu de la matança" a què fa referència el títol.

Obsessions personals

Reza desenvolupa la seva obra en un únic escenari i en un únic acte de gairebé dues hores, que en alguna ocasió sembla fer l'ullet a Art, com ara a través de l'obsessió de la protagonista pels llibres de belles arts, que bàsicament utilitza per decorar el menjador. L'autora tampoc dubta a incloure-hi algunes de les seves obsessions. No només la neurosi general d' entresegles, sinó també un subtil discurs sobre la masculinitat ferida dels seus personatges, homes que prenen Ivanhoe i John Wayne com a models de conducta, tot i que la seva realitat els impedeixi adoptar aquesta virilitat antiquada.

Ralph Fiennes a Londres

L'èxit a tots els nivells d'aquesta obra -que es representa en un petit teatre parisenc on van treballar Sartre, Camus i Peter Brook- sembla restituir la imatge de Reza com a gran dramaturga després de la gran polèmica provocada pel seu últim llibre, L'alba el capvespre o la nit, un retrat de Nicolas Sarkozy que es va presentar a Barcelona la setmana passada, coincidint amb la traducció catalana i castellana de l'obra. Durant un any, Reza va seguir l'actual president francès per escriure un llibre sobre el poder polític que va generar sospites de sarkofília.

Obtindrà l'obra el mateix èxit internacional que va tenir Art, traduïda a 35 llengües i representada arreu del món? De moment, els seus inicis són prometedors pel que fa al públic, tot i que crítics com Le Monde no hagin aplaudit l'estrena (Artifici sense el foc va titular la crítica Brigitte Salino). Després de la versió francesa amb Isabelle Huppert, es podrà veure al Gielgud Theatre de Londres a partir del març, amb Ralph Fiennes en un dels papers protagonistes.