• Imprimir

Entrevista: Alain Resnais Avui estrena 'Asuntos privados en lugares públicos'

"Sóc un fanàtic de la sèrie «Los Soprano»"

Esteve Riambau

Alain Resnais
BADITRI/AFP

Als seus 85 anys, Alain Resnais segueix en plena forma. Asuntos privados en lugares públicos, adaptació d'una peça d'Alan Ayckbourn, arriba a les nostres pantalles mentre ja prepara el rodatge d'un nou film. Sense perdre el seu rigor intel·lectual, el director de L'any passat a Marienbad es confessa com un admirador de les sèries de televisió nord-americanes.

Els seus films de la Nouvelle Vague eren molt intel·lectuals i darrerament semblen més lleugers. Com explica aquesta evolució?

La meva única preocupació és no fer dues vegades el mateix film. És per aquest motiu que intento canviar. D'altra banda, vull deixar clar que jo no pertanyia a la Nouvelle Vague. Ells eren molt més joves. Però també haig de reconèixer que va ser gràcies a la Nouvelle Vague que un productor em va demanar que rodés Hiroshima mon amour.

Per què la seva darrera pel·lícula es coneix amb títols diferents?

El de Petites pors compartides no va existir més que una setmana. A Venècia i a França es va estrenar amb el de Cors i en d'altres països, com Afers privats en llocs públics, que és el de l'obra de teatre d'Alan Ayckbourn i m'agrada molt. Cregui'm que el resultat final és fruit d'una discussió molt llarga. Jo vaig arribar a proposar fins a 104 títols.

¿És possible que la seva mirada sobre personatges que envelleixen sigui cada cop més trista?

Potser sí. L'obra d'Ayckbourn no té mes de tres o quatre anys i, immediatament, vaig donar a André Dussolier un paper que, efectivament, sembla una continuació del d'On connaît la chanson. Va ser molt divertit però li asseguro que no vaig parlar amb Ayckbourn ni abans ni després de l'obra. Si hi ha algun paral·lelisme amb els meus films és culpa seva. Jo m'he mantingut fidel a la seva obra i al seu esperit. He vist representades o he llegit més de quaranta de les seves obres i, encara que sigui el dramaturg que més m'ha fet riure, totes tenen en comú un nus extraordinàriament amarg.

Vostè ja havia adaptat Ayckbourn. ¿Alguna vegada ell ha assistit als seus rodatges?

No, no vol. Quan el vaig anar a veure per demanar-li els drets de Smoking/Non smoking es va posar a riure: "De totes les meves obres, és la darrera en la qual hauria pensat per fer-ne un film. Dos actors que interpreten nou personatges al llarg de cinc hores de projecció no és una feina fàcil". El pacte va ser que jo intentaria muntar el film i no li telefonaria, ni tan sols li faria llegir l'adaptació. Tampoc el faria venir al rodatge ni li feria escriure escenes suplementàries. Únicament, ell veuria la còpia enllestida i llavors decidiria si hi mantenia el seu nom. En aquest cas va acceptar, però no li agrada veure les seves obres al cinema. Li molesta. Té altres coses a fer. Escriu una obra a l'any i, al mateix temps, en dirigeix tres o quatre. Amb el ritme de treball que porta podria viure a Londres però prefereix Scarborough, una petita ciutat de Yorkshire. He tingut la sort de veure'l assajar, fa uns sis o set anys, i és extraordinari veure la seva organització i eficàcia.

¿Amb quin dels personatges masculins del seu darrer film s'identifica personalment?

Amb cap i amb tots. El que em va cridar l'atenció de l'obra és que es tracta d'uns personatges que tenen una gran influència els uns sobre els altres, tot i que no sempre es troben i fins i tot n'hi ha que no es coneixen. No hi ha cap personatge principal a la pel·lícula, i es passa de la simpatia a l'antipatia d'una escena a l'altra. Pretensiosament, haig de reconèixer que el distanciament brechtià m'agrada molt, especialment si dins d'una mateixa escena es pot alternar el fet d'allunyar-se de l'espectacle per jutjar-lo i al mateix temps simpatitzar amb el personatge que també fa canviar l'opinió de l'espectador.

¿Se sent còmode treballant sempre amb els mateix actors? Ho fa per amistat?

Prefereixo imaginar-me que és per atzar. La veritat és que resulta molt agradable retrobar-se de tant en tant. M'agradaria molt fer un film cada any, però no trobo productors i el meu ritme habitual és d'un cada tres anys. Això no vol dir que, quan rodo, faci una llista dels meus actors preferits i els hi fiqui a qualsevol preu. Cada cop m'imagino que són ells qui millor interpretaran els personatges. D'altra banda, el fet de treballar amb actors que coneixes prou bé permet esperar que apareguin les sorpreses. Sembla contradictori, però amb ells saps perfectament quan fan coses que mai no els has vist fer.

La soledat dels seus personatges fa pensar en Michel Houellebecq. ¿Hi està d'acord?

No he llegit els seus llibres i, per tant, no puc comparar-hi el meu film. De tota manera, la soledat és un tema molt present en el teatre occidental. I si parlem de la cançó de varietats, hi és en més del cinquanta per cent. Crec que és un sentiment que qualsevol personatge voldria superar i estic d'acord que l'espectador surt de veure el meu film amb una melancolia més forta que la que jo preveia mentre el rodava.

¿És cert que s'interessa molt per les sèries de televisió?

Efectivament. En sóc un fanàtic. No de totes, però és cert que amb el meu amic Chris Marker creiem que en determinades sèries nord-americanes hi ha uns canvis de la gramàtica cinematogràfica que les fan molt superiors a la mitjana de films de Hollywood. Gràcies a una crítica del New York Times vaig veure Los Soprano i ara en sóc un fanàtic. També miro Millennium, vaig seguir les nou temporades d'Expedient X, i en podria citar un parell més. Quan veus Missió impossible 3, t'adones que el seu realitzador, J.J. Abrams, ve de la televisió i utilitza la tècnica de les sèries per fer un tipus de cinema que trobo apassionant.