• Imprimir

La 'star' del pop du a Berlín el debut com a directora, amb molt soroll mediàtic i escàs interès artístic

L''opera prima' de Madonna

Elisabet Cabeza

Madonna posant per als fotògrafs ahir en la presentació de la seva pel·lícula 'Filth & Wisdom'
MICHAEL KAPPELER / AFP

En un exercici de Juan Palomo, de yo me lo guiso, yo me lo como, Madonna ha fet el seu debut com a cineasta a la Berlinale, escrivint, produint i dirigint el film Filth & Wisdom.

El títol promet, porqueria i saviesa, paraules gruixudes de les quals es queda molt lluny, al llimb de la indiferència si no fos una megaestrella pop qui el signa. Tot i ser un film de secció paral·lela fora de concurs, entrar a la sala de premsa va ser homèric. Ridícul, per ser francs. Molt abans de l'hora d'inici, ja estava la sala plena i els últims que vam entrar ho vam fer a pressió. Molts periodistes es van quedar a les portes i l'organització del festival, que sí que va reaccionar el dia de Scorsese i els Stones obrint una altra sala, aquesta vegada no va tenir reflexos.

Casar grans noms de la indústria musical té aquestes coses: molta expectació, flaixos i certa frustració davant els resultats a pantalla. Si Shine a Light de Scorsese és interessant sense enlluernar, aquí es tractava no tant de veure el talent d'un cineasta veterà a l'hora d'acostar-se a un mite, sinó una icona passant a l'altra banda, darrere la càmera.

Els reptes són l'aire que respira Madonna i, a aquestes alçades de la seva carrera, se'ls pot permetre sense arriscar-se: escriure llibres infantils un dia, o provar joguines més cares l'endemà. Casada amb el director Guy Ritchie, alguns intentaven traçar paral·lels entre Filth & Wisdom i films del cineasta britànic, però no fa falta.

Tocs autobiogràfics

La pel·lícula s'explica pels interessos de l'actriu: la música, el look rebel, dosis de filosofia casolana i fins i tot picades d'ullet autobiogràfiques de gust dubtós com l'interès per la sort dels nens africans.

Gira al voltant de tres companys de pis: una londinenca que somnia amb la missió d'una ONG; una ballarina clàssica russa que es guanya el sou com a stripper i un músic ucraïnès que fa sessions de sado a domicili. És ell qui s'encarrega de donar les lliçons. I no em refereixo al fuet, sinó a monòlegs profunds tipus: "Per adquirir saviesa primer has d'arrossegar-te per la porqueria" o "Quan em mori aniré el cel, no perquè hagi ajudat els altres o hagi sigut bo, perquè no és així... sinó per haver dit la veritat". Per acabar-ho d'adobar, tenen com a veí un poeta anglès que -oh, subtilesa!- s'ha quedat cec i seu constantment a les fosques acaronant llibres i rams de roses.

Resumint: la "porqueria" té menys morbo que una desfilada de Jean-Paul Gaultier i en el context d'un festival com aquest, on el cine sol experimentar amb els extrems, la provocació de la reina del gènere només va dibuixar somriures.