• Imprimir

Johnny Depp protagonitza 'Sweeney Todd', la sisena col·laboració amb el cineasta californià, que arriba a les nostres pantalles demà

Un astre en òrbita a l'univers Burton

Bernat Salvà

Dos talents emergents i atípics de Hollywood van coincidir per primera vegada el 1990, a la pel·lícula Eduardo Manostijeras. Johnny Depp, que tenia llavors 26 anys i acumulava mitja dotzena de papers poc rellevants al cinema, es va posar a les ordres d'un jove cineasta californià de 32 anys que acabava d'arrasar a les taquilles amb Batman. Tim Burton havia començat a esculpir un univers propi amb treballs com La gran aventura de Pee-wee i Beetle Juice, i no va sucumbir del tot al cinema comercial, a pesar d'haver dirigit un portaavions de la mida de Batman protagonitzat el 1989 per Michael Keaton i Jack Nicholson.

De resultats discrets a la taquilla (a casa nostra es pot parlar directament de desastrosos), Eduardo Manostijeras va enlluernar, en canvi, la crítica cinematogràfica (encara avui es poden llegir a internet elogis a publicacions de prestigi com Time i Variety) i va segellar una unió professional que ha durat divuit anys, de moment. Demà arriba a les nostres pantalles la sisena pel·lícula que han fet junts, Sweeney Todd - El diábolico barbero de la calle Fleet.

Entre el gòtic i el 'kitsch'

Criatura fràgil i necessitada de tendresa, Eduardo Manostijeras habitava un univers mític, un castell a dalt d'un turó, i que contrastava còmicament amb la vulgaritat i l'estètica kitsch del barri benestant que s'alçava al peu de la muntanya. La meravellosa banda sonora de Danny Elfman (candidat ferm a convertir el duet Burton-Depp en un triangle) accentua el caràcter poètic d'un personatge que sorgeix de la imaginació de Tim Burton.

El mateix cineasta explica que de nen es va inventar un món de fantasia propi, i que ha tingut la sort, en fer-se gran, de poder compartir-lo amb el públic a través del cinema. Un món de conte de terror gòtic, amb la mort omnipresent, que té un toc d'atmosfera nadalenca (sovint hi neva). És la fantasia d'un noi crescut a Burbank, al costat de Los Angeles, on les volves de neu són tan cares de veure com al nostre litoral.

Johnny Depp també va posar el seu segell a Eduardo Manostijeras: un punt d'extravagant i llunàtic, de criatura provinent d'un altre món, amb una mirada perduda que no l'abandonaria en els altres cinc papers que faria amb Tim Burton. Ed Wood (1994) és l'única pel·lícula de les sis que han fet junts basada en un personatge real, el pitjor director de la història del cinema.

Nova incursió gòtica

Cinc anys després vindria Sleepy Hollow, nova incursió gòtica de Tim Burton a través de la llegenda del genet sense cap. Haurien de passar sis anys fins a la represa de la col·laboració de Burton i Depp, però llavors han encadenat tres treballs seguits: Charlie i la fàbrica de xocolata (2005), adaptació del relat de Roald Dahl; La nòvia cadàver (2005), film fet amb plastilina i la tècnica de stop-motion, en què Depp va posar veu al protagonista, i Sweeney Todd (2007), adaptació del musical de Stephen Sondheim.

Tim Burton explica als textos promocionals del nou film l'esperit amb què afronten les seves col·laboracions: "Cada vegada que treballem junts intentem fer alguna cosa diferent, i un musical no és una cosa a què estiguem habituats. No ens agradaria dir al final: «Bé, això ha sigut fàcil. I el següent?». En Johnny i jo sempre volem fer un pas més, i aquesta ha sigut una ocasió perfecta". La seva és, en definitiva, una relació molt creativa, que qüestiona el tòpic de l'americanada: ni tot el cinema de Hollywood està manufacturat a l'estil del fast food, ni manejar grans pressupostos esclafa els talents individuals o elimina qualsevol vestigi d'un estil personal.