• Imprimir

Mike Leigh presenta 'Happy-go-lucky' a la Berlinale, un peculiar exercici d'optimisme del cineasta britànic després d''El secret de Vera Drake'

Una pel·lícula vital

Elisabet Cabeza

El director Mike Leigh i Sally Hawkins en la presentació de 'Happy-go-lucky'
BARBARA SAX / AFP

Happy-go-lucky no semblava un títol gaire propi de Mike Leigh, autor de Secrets i mentides, Indefens o El secret de Vera Drake. La seva optimista protagonista, una mestra de primària decidida a mirar el got mig ple, tampoc. Però la presentació ahir a la secció oficial de la Berlinale va deixar clar que, quan hi ha un cineasta digne d'aquest nom darrere la càmera es poden explorar terrenys nous sense trair la manera de mirar el cine i la vida.

"No, no he canviat. Mai he fet un drama que no tingués també tocs de comèdia, i, a la vegada, a Happy-go-lucky hi ha ingredients dramàtics. La vida és així, té de tot. La diferència és que, en aquest inici de segle, en un món que sembla condemnat al desastre, em venia de gust recordar que hi ha gent que tira endavant, que rebutja la moda de ser pessimista, de posar cara llarga a la primera de canvi".

El film gira al voltant d'una mestra de primària de trenta anys. La seva desbordant simpatia xoca amb alguns estranys, però casa amb l'harmoniosa relació que manté amb la seva companya de pis, a la feina amb altres mestres i amb els alumnes, esclar. La interpreta Sally Hawkins en el seu primer protagonista amb Leigh després de Tot o res i El secret de Vera Drake. L'hem vista fa poc a El somni de Cassandra. Però res més diferent per a un actor que treballar a les ordres de Woody Allen o a les de Leigh, resumeix diplomàticament. El mètode del cineasta britànic s'ha fet cèlebre i cada nou resultat no deixa de donar-li la raó. Parteix d'una idea original que desenvolupa al llarg d'uns mesos treballant separadament amb els actors. I és només en el moment del rodatge que aquests confronten els seus personatges per improvisar davant la càmera. Ningú sap ben bé què es trobarà... però funciona. Clar que els guia una mà experta, "perquè quan ho proven altres acostuma a ser un desastre", rebla l'actor Eddie Marsan. A ell, que també havia treballat al costat de Sally Hawkins a El secret de Vera Drake, li toca encarnar l'altra cara de la moneda de la protagonista: un neuròtic mestre d'autoescola, racista, misogin i homòfob entre altres gràcies. El tipus de personatge que acabaria fàcilment amb la seva somrient alumna esquarterada al maleter en un altre film.

El pols a la vida

Leigh també fa una curiosa incursió en el flamenc, una de les activitats a què s'apunta la protagonista perquè casava amb la seva disposició d'anar pel món com unes castanyoles. No és que l'expressió tingui traducció literal a l'anglès. Leigh, simplement veu el flamenc com una dansa "sexi i alegre, que a la vegada també beu del dolor..." com el cine que li interessa. "La meva feina -insisteix- és ensenyar a la gent com som, no en blanc i negre, ni amb bons i dolents. Happy-go-lucky neix de les ganes de celebrar els bons moments en una vida que ja ens porta prou maldecaps".

Un altre dels films a competició presentat ahir estava pensat també per prendre el pols a la vida, però d'un personatge més passiu. El cineasta coreà Hong Sang-soo es trasllada amb Bam gua nat (Nit i dia) a París, una reflexió sobre el "deixar-se portar" a la vida que no és per llançar coets però que tampoc estarà al gran grup de films poc memorables d'aquest any.