• Imprimir

Entrevista: Marc Rosich Ha fet amb Calixto Bieito la desafiant dramatúrgia del 'Tirant lo Blanc', que arriba al Romea avui i compta amb música de Carles Santos

"El nostre Tirant és volgudament excessiu"

Andreu Gomila

El 'Tirant lo Blanc' de Bieito i Santos barreja teatre, òpera i circ, i esdevé, segons Rosich, un collage d'estils i de gèneres
DAVID RUANO / MARTA PÉREZ / XAVIER BERTRAL

Marc Rosich es capaç d'enfrontar-se al més difícil. Si ja ho era traslladar al teatre la novel·la Plataforma de Michel Houellebecq, ara, de nou amb Calixto Bieito, ha ordit la dramatúrgia de Tirant lo Blanc, una de les grans novel·les de la història de la literatura universal. Han sigut deu mesos d'una feinada que, després de veure's a Berlín, Frankfurt, Madrid i Viladecans, arriba finalment al Teatre Romea.

Vargas Llosa diu al precís 'Carta de batalla por Tirant lo Blanc' que l'obra de Joan Martorell és eminentment teatral. És així?

La gràcia de la novel·la és que té uns personatges que s'aixequen per sí sols. Tenen una gran teatralitat, unes relacions entre ells molt interessants. Tota la cort femenina de Constantinoble i totes les relacions que s'hi estableixen... Quan ho llegeixes, indefectiblement veus les escenes. El nostre gran repte era fer front a tota aquesta gran teatralitat, que hi és, i aquest gust de Joanot Martorell per la descripció d'escenaris, de vestuaris, d'olors. És una obra immensa, no te l'acabes mai. I a l'hora de fer una dramatúrgia has de prendre decisions. I potser les que hem pres en aquest cas han estat dràstiques, molt, per anar en una línia. Hem seguit les pistes deixades per Vargas Llosa i altres estudis que hem llegit per fer una cosa nova. No volíem aixecar la novel·la de manera shakespeariana, a escala clàssica, ni fer una dramatúrgia de cinc actes com alguna de les tragèdies històriques de Shakespeare. Volíem sacsejar l'original.

Aquí sembla com si hi hagués certa por a abordar els nostres clàssics.

No ens hem tallat en res. La crítica ha dit que era un espectacle excessiu. Però és que és volgudament excessiu. No és que el volguéssim fer contingut. Volíem fer una festa dels sentits, un espectacle hedonista, sensual i ple d'imatges, i fins i tot embafador.

El Tirant, precisament, si té una cosa és que és excessiu...

Cada vegada que obre la boca un personatge és brutal. Hi ha passatges on hi ha un monòleg de cinc pàgines contra un altre monòleg de sis pàgines contra un monòleg de quatre pàgines. El muntatge ha de ser excessiu per necessitat. I més si vols explicar-ho tot. Ens hem centrar més en la totalitat de l'obra que no en la trama precisa, en la causa-efecte, en l'evolució dels personatges, sinó en tot el perfil del Tirant.

Com creus que reaccionarà el públic?

Entenc que potser el públic se senti sobrepassat per un excés d'imatges. La primera part, que són dues hores, és una metralladora d'imatges que apunten a mons molt diversos. Hem treballat amb el concepte de collage, d'estils, de gèneres, cosa que ja apareix a la novel·la. És una enciclopèdia sobre els llibres de cavalleries, és una novel·la psicològica, eròtica...

Us heu contingut, però, lingüísticament?

No l'hem descafeïnat. Sí que hi ha una estratègia des de la dramatúrgia de fer el text més entenedor per a l'espectador d'ara. En moments en què és un català més dur a l'oïda, hem introduït petites trampes, però sempre hem actuat des del respecte a la llengua i al gran festí lingüístic que és el Tirant. El que proposem nosaltres és una passa més enllà per exprimir el clàssic de manera irreverent, però documentada.

El segle XV era molt més bèstia que el XXI. Heu pretès un cert realisme?

No. Hi ha imatges que ens recorden la violència i la duresa d'aquell temps. Són, però, una barreja d'imatges d'aleshores i d'avui. Tirant, per exemple, va vestit d'armadura, i Flordecavalleria, un personatge nou, que ve a ser l'ànima guerrera de Tirant, també. Però la reina de l'imperi grec va vestida de fallera major, les cortesanes van com les cortesanes d'El sí de las niñas. Carmesina és Beth d'Operación Triunfo. El Mingo Ràfols, que és el duc de Macedònia, és un boxejador. O l'Hipòlit, el Nao Albert, va en xandall tota la funció. Cada personatge té el seu tractament propi dins aquest collage.

El Tirant és, sobretot, una novel·la eròtica?

En el nostre muntatge això hi ha pesat molt. Allunyar-nos d'una visió shakespeariana ens ha fet prendre distància dels camps de batalla. Les batalles són més suggerides que reals. Ens interessava què passava en aquesta cort de Constantinoble, aquesta cort femenina. Tirant és víctima d'un grup de dones totalment embogides en un imperi grec on els homes han mort al camp de batalla. Estan necessitades d'homes... Tirant és víctima de tot el que passa al seu voltant, fins i tot de la seva decisió de ser heroi. Aleshores ens ha quedat un Tirant molt perdut, molt quixotesc i gens heroic.

Tindrem orgia o l'explicarà Plaerdemavida?

L'explica Plaerdemavida. Fer-la en escena seria un error. La gràcia del monòleg de les bodes sordes és el punt de vista de Plaerdemavida, sobre què està passant. És un dels grans moments de l'espectacle.

Per què creus que hem hagut d'esperar tant per veure una proposta agosarada del Tirant?

Perquè és una empresa difícil. Hi havia referents molt clars, que havien deixat una empremta molt clara, com el muntatge de Benet i Jornet o el de la Maria Aurèlia Capmany. En el moment que eren necessaris ja es van fer. Ara és l'hora de trencar.