• Imprimir

Entrevista: Frank Castorf Dirigeix al Teatre Lliure 'Endstation Amerika', una crítica àcida del somni americà a través d''Un tramvia anomenat desig', de Tennessee Williams

"El teatre d'avui és un suflé"

Andreu Gomila

'Endstation Amerika' es va estrenar al Festival de Salzburg del 2000 i arriba aquest cap de setmana al Teatre Lliure per oferir-nos una manera de fer alliberadora que ha convertit Frank Castorf en un dels gurus de l'escena europea dels últims 20 anys
THOMAS AURIN / JORDI GARCIA

El mag Frank Castorf (Berlín Est, 1951) és un dels grans provocadors d'Europa. Capaç de dir que Goethe li sembla "insuportable", el director d'escena alemany és en ell mateix un personatge interessant, que s'autodefineix irònicament com "el pitjor director d'Alemanya". Encapçala la Volksbühne de Berlín des de fa més de 15 anys. Arriba avui al Teatre Lliure la seva versió d'Un tramvia anomenat desig, la peça de Tennessee Williams que ell ha titulat Endstation Amerika.

Per què aquesta obra tan americana de Tennessee Williams per parlar del fracàs del somni americà?

Sempre hi ha algun element biogràfic i abans de dirigir l'obra vaig veure la pel·lícula. Em va impactar molt aquest element depressiu del film, i la seva força. Era una obra, a més, que volia rescatar una mica de l'oblit. Hi havia una sèrie de companyies de teatre convencional alemanyes que es dedicaven a representar-la, sobretot una amb una actriu molt famosa, Uli Winters. Ho feien d'una manera molt adaptada, molt per agradar la gent, molt consumible, molt domesticada. I jo vaig pensar que podia fer accessible al públic aquesta anarquia que està present a Un tramvia anomenat desig.

¿A l'hora de pensar la posada en escena, ha pesat més el text o el film d'Elia Kazan?

La pel·lícula està plena de modernitat. És una obra mestra del cinema que fa una dissecció perfecta de la societat republicana nord-americana d'aquella època. Com que li tinc tant de respecte, vaig fer una cosa totalment diferent.

Al Festival d'Avinyó del 2007 va atrevir-se amb el 'Nord', de Céline, i ara ve a Barcelona amb aquest Tennessee Williams. Són dues obres molt punyents. ¿Sempre busca això?

Amb el teatre, el que intento és entendre la història, treballar la història. Nord retrata els últims dies del Reich alemany a través dels ulls d'un col·laboracionista francès, que era del bàndols dels dolents. De fet, avui dia a Alemanya només es coneixen Céline i Pétain com els únics partidaris del nazisme a França. A Alemanya occidental no en sabien res, d'aquest feixisme, llevat potser de la generació del 68. I a l'Est estàvem totalment in albis. Intento destapar aquestes mentides històriques, com la dissecció que fa Ibsen de la societat: es tracta de digerir, de pair, el que ha passat en la història. Céline, que té un llenguatge fantàstic i unes obres excepcionals, és en el fons un fill de puta. I em sembla molt bé que la crítica se'm tirés a sobre.

Per què prefereix adaptar textos clàssics en lloc de dedicar-se als contemporanis?

De fet, tant aquest Tennessee Williams com El somni d'Electra d'O'Neil són excepcions en la meva carrera perquè normalment treballo amb novel·les, perquè ofereixen una complexitat diferent. No es tracta només d'explicar una faula i ja està i aquesta és la moral, com sol passar amb les obres de teatre, que són molt simples. A les novel·les això és més complicat. Les contradiccions que apareixen en una novel·la m'atreuen molt més. Pel que fa a les obres de teatre actuals, per a mi són com una mena de suflé, una cosa molt superficial... Tinc un problema amb el present, amb les obres actuals. Per a mi, el present només és suportable a través del passat i de l'anticipació, és a dir, del futur, i per això les obres actuals no m'ofereixen gaires coses.

Diu que a Berlín no l'estimen gaire...

Sí que m'estimen. Però és com amb les eleccions a la RDA: l'amor ha de ser al 100%. Si t'estimen només al 99%, et sents ofès.

¿Aquest teatre seu, estripador, provocador, creu que comença a cansar públic i crítica?

La crítica ha canviat molt des de fa 15 anys i ha perdut molt valor literari. Els crítics, actualment, estan molt mal pagats i anem evolucionant en la mateixa direcció que el Japó i els EUA, on la part de cultura dels diaris acabarà desapareixent. I això és terrible per als crítics perquè es quedaran sense feina. Per això estan cada vegada més a la defensiva: volen molta rapidesa, com el que passa amb les trames que s'expliquen a la televisió. Aquests crítics, a més, es van fent cada vegada més grans i desitgen tranquil·litat. Diuen que el teatre ja no és actual. Però la pregunta seria: ¿ells ho són, d'actuals, encara?

Es considera un resistent?

Em considero un anacronisme. Veig el present com el que és São Paulo avui dia, que és el que serà Europa en el futur, una societat dinàmica amb tot el dolor de la vida. Aquesta seguretat relativa que tenim a Europa és una quimera. Quan penso en Alemanya he de pensar en Àfrica.

Què significa, doncs, per a vostè la paraula teatre?

Hi vaig poc, al teatre. M'interessa més el rock'n'roll, veure pel·lícules de Buñuel o anar a exposicions de Dalí... El teatre és un cas especial de la producció artística, és una feina autònoma, de treball lliure, de treball feliç, també. Quan es fa adreçat a altres persones és un acte de felicitat, perquè no estan obligats a fer el que estan fent. És una producció cultural que només s'observa entre els humans. És una cosa totalment innecessària i és per això que em diverteix. Justament és el que no gosen fer els mitjans actuals, les pel·lícules actuals, perquè no busquen la felicitat, sinó el rendiment econòmic. El teatre és un espai on el temps es gestiona de manera diferent; jo puc dir: "Jo domino el temps i el temps no em domina a mi". És una cosa molt aristocràtica que en l'època capitalista actual ja no és possible.

¿Es va veure mai com el protagonista de La vida de los otros?

Aquesta pel·lícula és un conte de Hollywood sobre l'Alemanya de l'Est. Vaig riure una mica, això sí. Puc dir que estic molt agraït a la Stasi perquè van escriure un diari sobre la meva vida, una cosa que jo no hauria aconseguit mai. Jo sempre sabia que la Stasi era allà a la vora. Era com un joc.