• Imprimir

El glamur i la veterania dels Rolling Stones i Martin Scorsese obren la 58a edició de la Berlinale per la porta gran amb 'Shine a light', el documental sobre la banda

El paper de la seva vida

Elisabet Cabeza

Mick Jagger es posa el barnús i se'n va suat i triomfant cap al camerino. La càmera el segueix amb la destresa amb què ho feia a Toro salvatge. Martin Scorsese es fa aquest petit autohomenatge al final del Shine a light, un film on el director d'Infiltrados s'ha reservat el paper d'espectador al servei dels Rolling Stones durant els concerts que van oferir al Beacon de Nova York l'any 2006. La banda no va canviar el guió, només va deixar que s'acostessin prou les càmeres per captar les seves dinàmiques i mirades a escena més enllà de les acrobàcies marca de la casa.

Keith Richards, oracle del grup i implacable robaescenes a la pantalla, ho resumeix així: "El Marty ho va orquestrar tot de manera que ens poguéssim moure i oblidar de les càmeres, com en qualsevol altra pel·lícula... Nosaltres només som els actors principals".

Ho explicava ahir, en presència de la banda en ple i de Scorsese a la inauguració de la 58a edició del Festival de Cine de Berlín. Un esdeveniment mediàtic dels que somnien els publicistes. Cues, una sala de premsa a rebentar i la mitja hora de retard de rigor amb què les estrelles solen reafirmar el seu caixet, van anticipar l'entrada triomfal del director i els seus actors.

Mestre de cerimònies

Mick Jagger, amb l'accent i maneres refinades que ha polit al llarg d'anys de bregar amb càmeres i premsa fora de l'escenari, va obrir el foc, perfecte en el paper de mestre de cerimònies. Agraint, primer, la deferència de la Berlinale a convidar-lo i d'inaugurar "per primera vegada amb un documental". La diplomàcia té aquestes coses, perquè és ben sabut que només una insinuació de la seva icònica boca li hauria obert les portes de qualsevol festival.

Després de The last waltz (una sèrie sobre el blues), el retrat de Dylan, l'interès per indagar les contradiccions d'un músic a New York, New York o la constant presència dels Stones a la seva filmografia (de Malas calles a Infiltrados passant per Casino), la trobada de Scorsese amb la banda era qüestió de temps. "La seva música ha pintat sempre imatges al meu cap", deia ahir el cineasta, "i a això s'hi suma que sempre tinc ganes d'experimentar... en podríem dir el meu obscur objecte de desig". Una al·lusió a Buñuel, poc d'estranyar per a un director amb tanta passió per la història del cine, i molt encertada en una edició on es recorda l'obra del geni aragonès amb una retrospectiva.

Experiència de directe

La intenció era acostar al màxim l'espectador a una experiència de directe i rodar sense xarxa (storyboard en el seu cas), perquè "provar coses noves rejoveneix". I, aquí, els quatre Stones van assentir amb somriure còmplice. A aquestes altures, la pregunta de quan es pensen retirar ja està molt ratllada i s'entén la fatiga. A Shine a light, les imatges d'arxiu ensenyen ja un quasi imberbe Jagger contestant la pregunta.

Els flash-backs d'entrevistes són l'únic que punteja el film, centrat exclusivament en els directes dels Stones, però hi ha perles interessats de la banda i dels mitjans del moment, com el surrealista desembarcament de Jagger d'un helicòpter, acabat de sortir de la presó, per anar a una tertúlia amb capellans i altres veus benpensants de l'Anglaterra dels 60 i debatre sobre el rock i la mala vida.

Adrenalina i veterania

Que l'adrenalina no està renyida amb la veterania ho sap qui està davant i darrere la càmera a Shine a light, i és evident que ni els Stones són només actors, ni Scorsese es limita a gravar un directe més. L'energia, l'art i l'experiència no amaguen que són estrelles bregades. No salten amb la mateixa agilitat, i quan conviden algú a l'escenari (el jove Jack White o Christina Aguilera) la potència de la seva veu ofega Jagger, però és la complicitat el que compta. És la mirada irònica i tendra de Keith Ri-chards qui ho està dient al llarg de les dues hores de metratge: complicitat amb el públic, entre ells i un passat comú que els ha portat on són ara. Les arrugues i l'agitada vida privada només són els actors secundaris de Shine a light. No calia embrancar-se més... i amb això hi estarà més d'acord Richards que ningú.