• Imprimir

Entrevista: Julio Manrique Estrena demà al Lliure la seva tercera obra com a director escènic, 'La forma de les coses', de Neil LaBute

"La manera de sortir de la norma és part de la norma"

Andreu Gomila

Manrique valora la capacitat de LaBute per plantejar preguntes i deixar que l'espectador en rumiï les respostes
M. ANGLARILL

Julio Manrique es posa per tercera vegada entre bastidors i dirigeix a partir de dijous a l'Espai Lliure La forma de les coses, del nord-americà Neil LaBute. Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodríguez protagonitzen una comèdia plena d'ironia, de frases brillants i moltes preguntes sense resposta, on res no és el que sembla. I -els avisem- amb un final espaterrant.

Qui són els quatres personatges de l'obra, l'Adam, l'Evelyn, la Jenny i el Tony?

L'Adam és un nou tímid, insegur, estudiant tardà de filologia, que treballa de guàrdia de seguretat en un museu per tirar endavant. És on coneix l'Evelyn, en la primera escena de l'obra. L'Evelyn és una artista amb un compromís absolut amb la seva obra i amb l'art. És una artista multidisciplinària, aficionada a les instal·lacions, performances, accions. La Jenny i el Tony són amics de l'Adam: ell és un noi força representatiu de la petita ciutat conservadora, amb molts prejudicis, més xulo que l'Adam...

La Jenny i el Tony són conservadors, però volen casar-se sota l'aigua.

La seva excentricitat consisteix a casar-se en una piscina. Idea que segurament deuen haver trobat en alguna revista de tendències. Segueixen la convenció però amb un cert punt de fuga.

Neil LaBute planteja el límits del comportament i regla fins i tot les excentricitats.

La manera de sortir de la norma forma part de la norma. I un bon exemple d'això és la boda submarina.

L'Evelyn és una manipuladora? Sedueix l'Adam i el fa canviar així com manipula el seu art?

Estaríem explicant massa coses de l'obra. La manipulació és un dels temes primordials de LaBute. La forma de les coses em recorda molt una pel·lícula seva que es diu En compañía de hombres, on dos yuppies sedueixen una noia sordmuda per una aposta. Aquest tema també apareix en un llibre de contes titular Momentos de placer. El fa interessant perquè traspassa la línia i mai no jutja el manipulador com el dolent de la pel·lícula, i el manipulat com el bo, ja que aquest potser s'ha deixat manipular. Això té alguna cosa de subversiu moralment.

LaBute també es planteja els límits de l'art, de fins a quin punt una bretolada pot ser art.

És una qüestió de difícil resposta. Ell posa preguntes sobre la taula i no pretén donar les receptes per respondre-les.

L'última obra que va dirigir va ser un Mamet i ara s'aboca en LaBute, el seu hereu. Per què?

No ho he buscat. Simplement em vaig enamorar de materials concrets. Pensant-hi veig que són autors que fan un teatre molt gustós per als actors i, per tant, també per a un director que vulgui entretenir-se amb els actors, dirigir-los, treballar en petites escenes, fer un treball molt orgànic. Són autors que escriuen comportament.

Al principi de l'obra, LaBute cita sovint Wilde. Serà el seu proper pas?

No m'he plantejat fer el salt al món de l'alta comèdia. Tant Mamet com LaBute toquen temes comuns amb Wilde, com les relacions de poder, la manipulació. Wilde, però, té aquella ironia, aquella finor, aquell distanciament.