• Imprimir

Entrevistes: Premis Goya 2008 Amb estils ben personals i diferents, els cineastes barcelonins Jaime Rosales i Juan A. Bayona ja s'han fet un forat en la història dels Goya. Són les dues noves perles, oposades certament, del cine estatal

Jaime Rosales: "El cinema d'autor no és només una qüestió d'estil"

Ramon Palomeras

Jaime Rosales aixeca el Goya a la millor pel·lícula durant la cerimònia de diumenge a la nit
SERGIO PÉREZ / REUTERS

Va ser molt aplaudida en el darrer festival de Cannes. Però a l'Estat només 41.000 espectadors van gosar veure-la l'estiu passat. En xifres representen amb prou feines 200.000 euros. Malgrat tot, La soledad, de Jaime Rosales, ha fet el ple en la darrera edició del Goya: millor pel·lícula, direcció i actor revelació (José Luis Torrijo). Potser el seu llenguatge cinematogràfic tan radical pot tirar enrere, però... El cas és que gràcies als Goya tornarà a la cartellera a partir de divendres.

Això és el món al revés...

Certament l'assignatura pendent és el públic, perquè la crítica m'ha tractat molt bé. El públic s'ha d'atrevir, i també els distribuïdors i els exhibidors. No acaben de creure-s'ho i estrenen projectes com el meu amb timidesa. Hauria de sortir amb 300 còpies. Aleshores segur que la gent hi aniria. S'ha de deixar que la gent s'hi acostumi. Però reconec que el meu cine no és fàcil. El orfanato és una opció per sortir de la crisi del cine espanyol, però hem d'oferir coses originals com van fer al seu dia Buñuel o Dalí.

S'esperava triomfar així?

És històric. Mai s'havia donat el cas que una pel·lícula tan estranya, tan radical, s'endugués el premi. És una oportunitat d'obrir una bretxa en el bosc del cine espanyol.

Tot plegat potser és un problema d'educació?

És un problema de manca d'educació i cultura. Hem de pensar en el futur de l'individu, quins tipus de fills volem com a ciutadans. Dels polítics posa cosa en podem esperar. Mai no arriben a bon port. Vull un ciutadà que pensi, independent, que participi de la cultura. No vull que el meu fill perdi el temps amb l'educació física, sinó que llegeixi, visiti museus i vegi pel·lícules. Així, és probable que l'adult que en surti no es passarà el dia al sofà mirant esports. És un empobriment per a la societat.

¿Per això en rebre el guardó va recomanar El lladre de bicletes, de Vittorio De Sicca?

La cultura s'ha d'aprendre. S'ha de buscar l'estímul i la curiosistat. No vull formar part d'un apartheid cultural, no vull quedar-me en un gueto. La soledad és un film popular. Hem de deixar empremta en les generacions futures; buscar fórmules originals per explicar la realitat. Però el cine d'autor no és només una qüestió d'estil; hem de connectar amb els problemes del nostre temps.