• Imprimir

Julian Schnabel estrenarà divendres 'La escafandra y la mariposa', la història d'un home paralitzat per una malaltia que li ha valgut quatre nominacions als Oscars

Bussejar i volar

Bernat Salvà

Mathieu Amalric, en cadira de rodes, envoltat de la seva família a la ficció. A la dreta, Julian Schnabel, el director novaiorquès d’aquesta pel·lícula rodada en francès
VÉRTIGO FILMS

"Vaig realitzar maquinalment tots els gestos senzills que ara em semblen miraculosos: afaitar-se, vestir-se, prendre un got de xocolata". Jean-Dominique Bauby iniciava així la jornada del 8 de desembre del 1995. Hores després, conduint un flamant BMW en companyia del seu fill, el director de la revista Elle es va començar a sentir malament i va patir un greu accident cardiovascular que el va deixar en coma. Tot i que va conservar la ment lúcida, no va recuperar mai el moviment del cos. Només podia obrir i tancar una parpella. Això no li va impedir escriure un llibre sobre la seva experiència, L'escafandra i la papallona (editat en català per Columna): una reflexió plena d'ironia, ràbia, resignació i tendresa sobre la seva existència a l'habitació 119 d'un hospital de Berck, a la costa nord de França, i sobre la seva vida "abans que el destí em convertís en un espantaocells".

A diferència d'altres testimonis semblants, L'escafandra i la papallona afegeix als valors humans una apreciable qualitat literària. Però convertir aquest material en pel·lícula era creuar un camp ple de mines: es podia caure fàcilment en el sentimentalisme, o narrar l'enèsima història plena de tòpics sobre el malalt que es rebel·la contra el seu destí. Malgrat tot, a Julian Schnabel no li va tremolar gens el pols a l'hora d'afrontar-lo. El director i artista nord-americà explicava el setembre passat, al Festival de Sant Sebastià, que el projecte li és més proper del que podria semblar: "Probablement aquesta és la pel·lícula més autobiogràfica que he fet, la que s'assembla més a les meves pintures i la que té més a veure amb la meva relació amb la mort".

Una de les raons d'aquesta proximitat és la mort a causa de l'esclerosi múltiple de Fred Hughes, amic personal de Julian Schnabel i conegut per ser amic i representant d'Andy Warhol. "Fred em va donar molta inspiració per a aquesta pel·lícula", afirma Schnabel, que durant els anys 80 va fer amistat també amb Warhol, Basquiat i altres artistes de la seva ciutat, Nova York. "Quan Fred va estar malalt a l'Hospital Americà de París, li vaig portar quadres, materials, miralls, coses que li agradava tenir a casa seva. Si jo hagués de morir traient baves per la boca, preferiria fer-ho sobre caixmir, en un lloc que m'agradés".

Un carrusel d'emocions

La pel·lícula està rodada des del punt de vista de Jean-Dominique Bauby. De fet, arrenca amb un pla subjectiu en què es pot veure a través de l'ull del malalt que s'obre i lluita per enfocar el que veu, després de setmanes de coma, mentre la seva orella sent perfectament tot el que es diu al voltant seu. A partir de llavors coneixerem les limitacions que li provoca la malaltia, les escapades a través de la imaginació o els records de la vida anterior i la nova relació que estableix amb la gent de l'hospital i amb la gent que estima.

Una estructura narrativa presidida per la veu en off del protagonista s'allunya del cinema de malalties i condueix l'espectador per un sorprenent carrusel d'emocions: evocar capítols vitals, passar un dia a la platja amb els fills i l'exdona, viatjar per altres països i èpoques, imaginar-se el passat del vell hospital... El títol és una perfecta metàfora del protagonista: el cos immòbil com un escafandre i la ment que el fa volar com una papallona. El to no és d'autocompassió, sinó irònic, en certs moments poètic, profundament trist.

La major part d'aquestes característiques són al llibre, tot i que el film no n'és una transcripció literal. Julian Schnabel compleix la regla d'or de les adaptacions: fer seva la veu de l'autor i canviar-ho tot per ser fidel a l'esperit del llibre.

Per sentir-se "més viu"

Schnabel diu que un dels objectius del film és que la gent "reflexioni sobre el que són les seves vides; les pel·lícules estan fetes per provocar algun sentiment, que et facin sentir més viu, o simplement disfrutar". "Quan veig pel·lícules, encara que siguin tràgiques o tristes, em sento bé, sento que s'ha concretat alguna cosa, encara que sigui una pregunta".

El llibre acaba no amb una, sinó amb tres preguntes, formulades en un to elegíac premonitori de la mort de l'autor, només sis mesos després d'acabar-lo: "¿Existeixen al Cosmos claus que puguin obrir el meu escafandre? ¿Una línia de metro sense final? ¿Una moneda prou forta per comprar la meva llibertat? Cal buscar en una altra banda. Me n'hi vaig".