• Imprimir

Entrevista: Cristian Mungiu El cineasta romanès estrena avui '4 mesos, 3 setmanes i 2 dies', que li ha valgut la Palma d'Or i el premi europeu a la millor pel·lícula del 2007

"La televisió és McDonald's, per a mi el cine és alguna cosa més"

Bernat Salvà

L'actriu Laura Vasiliu i el director Cristian Mungiu durant el rodatge de '4 mesos, 3 setmanes i 2 dies', que s'estrena avui després de guanyar la Palma d'Or i el premi al millor film europeu
GOLEM

Amb 39 anys, Cristian Mungiu ha contribuït decisivament a situar el seu país, Romania, al mapa cinematogràfic europeu. El seu primer llargmetratge, Occident (2002), ja va guanyar deu premis internacionals. 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies, la seva segona pel·lícula, ha representant el seu gran salt internacional: Palma d'Or de Cannes i premis europeus al millor director i pel·lícula. La promoció que li suposen tres dels guardons més prestigiosos d'Europa li ha permès estrenar en més de 60 països. Compromès amb els seus principis ideològics i estètics, Mungiu s'enfronta a un tema inèdit al cinema: els avortaments il·legals durant la dictadura de Ceaucescu.

¿Es pot dir que amb aquesta pel·lícula ha posat llum a zones fosques del passat de Romania?

Quan érem al plató, rodant la pel·lícula, la gent va començar a explicar històries relacionades amb els avortaments clandestins i vam descobrir que era una història molt més comuna del que mai ens hauríem imaginat. I ens vam adonar que estàvem tocant un tema tabú sobre el qual la gent tenia moltes ganes de parlar, i sobre el que ningú havia anat tan lluny. Els tècnics estaven realment commoguts per la història. És més, ens vam adonar que tots els que treballaven al set, prop de 40 persones, coneixien històries relacionades amb avortaments il·legals, i en alguns casos fins i tot havien perdut gent pròxima: germanes, mares, amigues...

¿Després s'ha trobat amb reaccions similars?

Quan mostràvem el film a Romania, després de Cannes, ens vam trobar amb una resposta similar de les dones. Em deien coses com "gràcies per fer una pel·lícula sobre el que em va passar a la meva joventut". Abans de rodar-la, vaig parlar amb molta gent per estar ben documentat. Però el que penso que pot ser útil no és el fet d'haver tractat un tema tabú, sinó que pugui ajudar la gent d'avui a prendre decisions personals.

Quines conseqüències ha tingut l'estrena de la pel·lícula al seu país?

És molt estrany, perquè ningú se sent culpable pel que va passar fa vint anys. La gent s'agafa la pel·lícula com una història sobre la vida en els darrers anys del comunisme a Romania. Ara estic intentant mantenir les primeres converses directes amb el govern perquè considerin la possibilitat d'investigar-ho. També penso que pot ser útil per a l'educació a les escoles. A França ho han començat a fer: utilitzen la pel·lícula com a punt de partida per parlar sobre aquest tema, perquè la pel·lícula no té cap mena de conclusió, hi ha arguments a favor i en contra de l'avortament.

Per què ha utilitzat una atmosfera tan sòrdida?

És una pel·lícula sobre una època, i vaig intentar acostar-m'hi bàsicament de dues maneres: recreant el background i recreant l'atmosfera, a través de la llum elèctrica, o més aviat de la falta de llum, de colors, d'entusiasme...

Vostè ha dit que rodarà més pel·lícules sobre el que anomena L'Època Daurada. D'on ve aquest títol tan irònic?

És molt senzill, és el nom amb què la propaganda oficial anomenava els darrers quinze anys del règim de Ceausescu. No teníem menjar per comprar, ni llum, ni calefacció, però ho seguien anomenat L'Època Daurada. Era molt divertit, i és un títol molt irònic per a aquesta sèrie de pel·lícules que hem començat a rodar sobre aquella època.

Estem molt acostumats a veure pel·lícules que semblen telefilms, però vostè ha fet una aposta molt clara pel llenguatge cinematogràfic...

Això és cinema, i no televisió. Vull fer pel·lícules que necessitis veure en una sala de cinema. Veure la meva pel·lícula a la televisió no permet captar res de la seva atmosfera. La televisió és diferent, és McDonald's, has de decidir i fer-ho tot molt ràpidament, i per mi el cinema és alguna cosa més. Volia donar força a la pel·lícula a través de l'estil, fer que els actors dotin d'emoció cada escena i ho comuniquin a l'espectador, sense que jo talli les escenes, sense primers plans, ni música, ni res. Només actors que capturen aquesta emoció connectant amb l'experiència dels personatges. És un repte molt difícil.

És un estil de rodar intuïtiu o s'inspira en directors o pel·lícules concretes?

No sé si es podria anomenar intuïció o no, només vaig pensar quin seria el millor estil per a la història. Va ser una decisió molt racional que vaig prendre ja des del guió. Per això volia rodar plans molt llargs. Evidentment he vist moltes pel·lícules i realment avui en dia ja no pots inventar res, fer una cosa completament nova en cinema. Però no tinc algú en concret com a model, vaig agafant coses de diferents cineastes. Abans de fer aquesta pel·lícula vaig tornar a mirar Trencant les ones, de Lars von Trier, i vaig decidir que no era un estil adequat per a aquesta pel·lícula.