• Imprimir

La dramatúrgia catalana esclata a l'estranger gràcies al talent de noms com Cunillé, Galceran, Pau Miró, Belbel o Guillem Clua, els quals es veuen abocats a estrenar fora

Incerta glòria (teatral)

Andreu Gomila

Alma Alonso i Alex Brendemühl van protagonitzar 'Plou a Barcelona', de Pau Miró, a la Sala Beckett l'any 2004, el juny que ve s'estrenarà al Piccolo de Milà
SALA BECKETT

Josep Maria Benet i Jornet, un dels dramaturgs més veterans de casa nostra, no en té cap dubte: "El teatre català viu el millor moment de la història, i potser no en som conscients". Els detalls canten i, sobretot, les cartelleres de ciutats com Berlín, Milà, Buenos Aires i fins i tot Nova York. El cas més paradigmàtic és el de Jordi Galceran, autor d'una obra, El mètode Grönholm, que ha passat per una trentena de ciutats i que en unes setmanes farà el salt a Àsia, a Corea del Sud. Ell mateix ens diu que ha perdut el compte del nombre de vegades que s'ha estrenat, però recorda un muntatge "divertidíssim" que va presenciar a Caracas i un altre amb rèptils a Alemanya. "Es pot fer teatre experimental amb El mètode!", exclama.

A l'altre costat, en el cantó de l'escena més alternativa, tenim un autor potser no gaire conegut a casa nostra, Guillem Clua, que, no obstant, està fent les Amèriques. El seu La pell en flames, estrenat sense pena ni glòria al Grec 2006, ja s'ha vist en tres ciutats dels EUA (Nova York, Saint Louis i Chicago) i d'aquí a poc arribarà a Salt Lake City.

Hi ha molts altres casos. Molts més. Pau Miró veurà com Plou a Barcelona, que es va estrenar l'octubre passat a Nàpols, arriba al juny al Piccolo Teatro de Milà, ciutat per on també passarà, el 28 de gener, La màquina de parlar, de Victoria Szpunberg, a l'Spazio Scenico. El Royal Court de Londres, alhora, ja té la traducció a l'anglès d'Après moi, le déluge, el text de Lluïsa Cunillé que ha fet les delícies dels espectadors de l'Espai Lliure aquest gener. Més: diversos teatres d'Alemanya ja preparen l'estrena d'A la Toscana, l'últim Belbel, l'autor que va obrir la veda fa deu anys a l'exportació massiva de dramatúrgia catalana.

La bogeria arriba a tal punt que ja hi ha autors d'aquí que comencen a estrenar els textos nous a fora abans de fer-ho a casa nostra. A Belbel li ha passat amb A la Toscana i Mòbil, vistes abans a Copenhaguen que aquí. Clua i Galceran s'apunten a la moda, però per motius diferents. El primer preveu posar de llarg la seva nova obra, Gos de cendra, a Nova York, mentre tanca converses amb el Lliure per portar-la al teatre de Montjuïc, potser, la temporada que ve. L'autor d'El mètode Grönholm també ens diu que la seva nova comèdia, Cancun, passarà per Alemanya abans de rebre la benedicció en la seva llengua. Benet i Jornet afegeix que li és més fàcil publicar a París que a Madrid.

És normal, això? Per Clua, en absolut. "La realitat teatral barcelonina és molt chunga: l'oferta està desequilibrada i estrenar-hi és difícil. A més és una ciutat petita i no hi ha lloc per a tothom", afirma. Benet i Jornet no ho veu tan negre. "Mai com abans hi havia hagut un contingent tan gran d'autors que estreni de manera continuada: fa 20 anys era impensable escriure una obra i que de seguida pugés a escena", apunta.

De Benet a Casanovas

El problema, potser, cal anar-lo a buscar a un altre lloc. Galceran el perfila i no s'està d'assenyalar algun culpable: "L'èxit del teatre català a fora ens l'hem currat els mateixos autors. Havent-hi com hi ha l'Institut Ramon Llull [IRL], que s'hauria d'ocupar d'aquestes coses, et trobes una mica orfe". Galceran afirma que les lectures que organitza l'IRL a l'exterior "no serveixen per a res" i que l'organisme dedicat a la promoció exterior de la cultura catalana no sap ni el que es munta lluny de la terra baixa.

Belbel, ara amb el barret de director del TNC, rebla l'asseveració de Benet i Jornet: "El que està passant ara amb el teatre català no havia passat mai. Ens demanen des d'obres del Benet i Jornet fins a Jordi Casanovas, que l'acabem de descobrir aquí i que ja volen a Buenos Aires i a Itàlia". Arran de l'exportació del Plou a Barcelona, el dramaturg explica que a Milà estan rumiant muntar un petit cicle de teatre català. Cal remarcar que el Piccolo és el teatre més famós d'Itàlia. I el curiós és que moltes d'aquestes peces que pugen a grans escenaris d'Europa, a Barcelona s'han vist per primer cop en escenaris alternatius. I no es reposen mai.

Bola de neu

Tot plegat s'està tornant una bola de neu. El mateix Galceran, per exemple, assenyala que de Buenos Aires, arran de l'èxit del Mètode li demanen que els recomani més autors catalans, a banda d'apostar per altres textos seus no tan coneguts, com Paraules encadenades o Carnaval. Aquest cronista ho ha pogut comprovar de prop: Daniel Veronese, director del Mètode a la capital argentina, li va reclamar amb insistència fa uns mesos quines obres catalanes podia muntar a la capital argentina.

La marca Barcelona funciona. Clua ho ha viscut en la pròpia carn amb La pell en flames. "Des dels EUA veuen la ciutat com la nova capital de l'avantguarda. S'ho creuen, i si, a més, l'obra de teatre en qüestió té qualitat, millor". El fet d'escriure en català no suposa cap mena d'entrebanc. "Mentre tinguin la traducció a l'anglès els és igual si l'original és en castellà, català o suahili", diu Clua. Ell té el seu traductor. I gràcies a ell Galceran pot entrar aviat als EUA. El cas de Belbel encara és paradigmàtic. "Vaig començar a sortir fora amb Carícies, a Portugal i França, i vaig entrar a Alemanya amb la versió francesa", ens diu. El dramaturg explica que el seu traductor a l'alemany, que versionava les obres a través del castellà, ha après català per tractar els textos directament.

El director del TNC assegura que ja existeix la denominació de catalan author o katalanische autor, quan abans sempre es decantaven per l'spanish author. Clua i Galceran ho certifiquen. Teatralment almenys, Catalunya existeix.