• Imprimir

Entrevista: Frederic Amat L'artista dirigeix Mario Gas, Lluís Homar i Paco Ibáñez a 'Blanco', un poema d'Octavio Paz que s'estrena al Lliure

"La raó és el pitjor camí per entendre «Blanco»"

Andreu Gomila

Frederic Amat ha trigat 30 anys a portar a escena 'Blanco', un poema que Octavio Paz ja veia per ser muntat en un teatre
PERE VIRGILI

Amb música de Pascal Comelade i amb Mario Gas, Paco Ibáñez i Lluís Homar damunt l'escenari, Frederic Amat ha intentat l'impossible: fer visible el poema Blanco, d'Octavio Paz. Passarà demà i fins diumenge per l'Espai Lliure després d'haver-se estrenat el mes passat al Teatre de Salt. Blanco, ens avança l'artista, és el preludi d'El mono gramático, una de les grans obres del premi Nobel mexicà: "És una novel·la? No. És un assaig? Tampoc. Blanco també és transitiu i és l'inici del seu recorregut poètic per l'Índia, que continua amb El mono gramático i que, abans de morir, Paz tanca amb Vislumbres de la India".

Com se li va acudir portar a escena 'Blanco'?

Ve de molt lluny. Coincideix amb el meu primer viatge a Mèxic el 1977, que era un viatge turístic i es va convertir en una estada d'uns dos anys. Quan vaig arribar vaig llegir un llibre de Paz, Ladera este, que contenia un llarg poema que era Blanco. I em va sobtar molt pels seus enigmes i per la seva gran capacitat d'expressió plàstica. Quan més tard vaig conèixer l'Octavio Paz, li vaig manifestar el meu entusiasme per Blanco, i ell em va dir que era un poema que "convidava a l'experiència escènica, un poema d'amor i un poema eròtic, i moltes coses més". Al llarg dels anys he intentat esbrinar què volia dir això de "moltes coses més". Finalment, l'any 92 va haver-hi un intent de fer-ho al Centro Dramático Nacional de Madrid. L'Octavio em va enviar per fax unes indicacions escèniques molt més completes que les que ja havia fet el 1971.

Ha respectat les indicacions de l'autor?

Em va passar el mateix que amb Joan Brossa amb la pel·lícula Foc al càntir, o que amb Lorca amb Viaje a la luna. Sóc fidel a les seves indicacions, però no servil. Són punts de partença en els quals intento projectar una intuïció profunda meva donada pel propi pols del poema.

Quina ha estat la seva intervenció a nivell plàstic?

He traduït, transcrit, fet visible, el pols del mateix poema. Crec que Blanco és com un mandala, una mena de concatenació de rosari, d'instantànies que donen el tempo del poema. Fan visible el temps, la dimensió poètica del text.

Paz diu a 'El mono gramático': "Cap pintura pot explicar perquè cap pintura transcorre. La pintura ens enfronta a realitats definitives, incanviables, immòbils".

Sí, la pintura és l'espai immòbil. El camí que recorre Paz a El mono gramático és transitiu. Això també passa a Blanco. Si llegim el poema, veiem també que és una pàgina immòbil. Mallarmé va fer que el poema tingués moviment, que esquitxés. Brossa també pretén atorgar mobilitat a la pàgina del poema. Avui dia, amb els mitjans d'expressió que tenim, cinema, vídeo, podem donar moviment al poema.

¿El teatre és l'espai on conjugar art i poesia i fer-los accessibles al gran públic?

El teatre és un espai de comunió. Així que sents el poema, es fa visible. És un espai de celebració de la poesia en tant que no és una lectura individual, sinó col·lectiva. Abans de ser llegida, la poesia ha de ser oïda. I tornem a la seva gènesi. Avui, a més, la poesia pot ser vista: la pàgina transita. I aquesta era la intenció de l'Octavio. Em demanava que li donés visibilitat al poema, que li donés mobilitat. Em deia: "Dóna a veure Blanco". El poema transita del silenci de la pàgina en blanc al silenci després del que és parlat. Aleshores viatja per quatre colors, quatre elements, que tenen molt a veure amb les imatges tàntriques.

¿Se sent més madur ara per portar a escena 'Blanco'?

Fa 20 anys hauria estat incapaç de fer Blanco... El que he fet ha estat tancar-me al meu estudi durant dos mesos, llegint, rellegint, escoltant. A banda de les tres veus que hi ha en escena, hi ha una quarta veu gravada, la del poeta. Gràcies a tot això, crec, he arribat a la intuïció profunda de la qual et parlava. No he intentat pintar Blanco, sinó dibuixar la seva estela. Això no ho fas d'un cop, sinó errant, a la deriva. Vas fent una sèrie de dibuixos fins que al final fas una tria i dius això és per mi Blanco, aquest mosaic, aquesta cascada final. Són pintures immòbils, però la projecció ens permet la successió d'instantànies.

Ens proposa un viatge sideral...

Entrar en un teatre és iniciar un viatge. Recomanaria a l'espectador que es deixés anar. El pitjor camí per entendre Blanco és a través de la raó. Hem de deixar parlar, veure, sentir, el poema. És un poema que es desplega davant dels ulls dels espectadors, com un acordió.

Per què ha triat Gas, Homar i Ibáñez per interpretar 'Blanco'?

Volia tres veus potents. I la tria no ha estat atzarosa, sinó que prové de l'amistat i de l'admiració. Amb Paco Ibáñez, a qui vaig fer el cartell del seu últim recital al Liceu, Lluís Homar i Mario Gas mantenim una gran amistat des de fa molts anys.