• Imprimir

Cap cineasta no ha aconseguit traslladar amb encert el realisme màgic de García Márquez, de qui divendres s'estrena l'adaptació d''El amor en los tiempos del cólera'

El literat no té qui el filmi

'El amor en los tiempos del cólera' està ambientada a Cartagena (Colòmbia) i abasta més de mig de segle d'aquesta ciutat tropical
AURUM

Gabriel García Márquez comparteix amb Mario Vargas Llosa i Guillermo Cabrera Infante una indissimulada passió pel cinema. Com el novel·lista cubà, el colombià també va exercir la crítica de cinema en els seus anys d'aprenentatge literari. La primera ressenya, publicada a El Heraldo de Bogotà el 1950, analitzava Lladre de bicicletes, far d'un realisme -l'italià- que l'escriptor va estudiar durant tres mesos al Centro Sperimentale de Roma. La seva literatura, en canvi, en practica un altre de realisme, el màgic, i aquesta és probablement la causa dels seus reiterats desencontres amb els realitzadors que han intentat traslladar les seves novel·les i relats a la pantalla.

L'única incursió de García Márquez darrere les càmeres, un curtmetratge experimental rodat el 1954 a Colòmbia amb el títol de La langosta azul, oferiria -si ara fos visible- moltes pistes sobre les tendències cinematogràfiques de l'escriptor. Aquestes van reaparèixer una dècada més tard, en plena sintonia amb els cineastes mexicans Roberto Gavaldón i Alberto Isaac, que el van reclamar per adaptar Carlos Fuentes a El gallo de oro (1965) i ja s'interessaven per traslladar a la pantalla el seu relat En este pueblo no hay ladrones (1965).

Durant l'estada a Barcelona, des del 1968, García Márquez va establir una sòlida amistat amb Ricardo Muñoz Suay. El productor valencià el va convidar a visitar Glauber Rocha durant el rodatge de Cabezas cortadas a Cadaqués i va lluitar per endegar un guió seu, Presagio, que l'exiliat Luis Alcoriza acabaria rodant a Mèxic el 1975. També en aquest país, Felipe Cazals va filmar El año de la peste, un altre guió original del novel·lista ja consagrat que d'altres cineastes volien traslladar a la pantalla.

El brasiler Ruy Guerra ho ha intentat en tres ocasions: Eréndira (1983), Fábula de la bella palomera (1988) i O veneno da madrugada (2004), segons La mala hora. El xilè Miguil Littin es va atrevir amb La viuda de Montiel (1979) i l'italià Francesco Rosi va triar Crónica de una muerte anunciada (1987) per accentuar els seus matisos polítics. L'argentí Fernando Birri és l'autor d'Un señor muy viejo con unas alas enormes (1988), el cubà Tomás Gutiérrez Alea va adaptar Cartas desde el parque (1988) i Arturo Ripstein va cridar Marisa Paredes per interpretar la protagonista femenina d'El coronel no tiene quien le escriba (1999).

Ara és Javier Bardem qui interpreta El amor en tiempos de cólera a les ordres del britànic Mike Newell, i el serbi Emir Kusturica anuncia la seva intenció d'adaptar El otoño del patriarca des del barroquisme de la seva estètica, però, de moment, cap de tots aquests cineastes ha aconseguit el miracle de fer quallar en imatges el realisme màgic que sorgeix de la prosa de García Márquez. És tanta la seva força visual que, paradoxalment, qualsevol imatge empobreix les expectatives creades per la imaginació del lector. D'altra banda, molts dels realitzadors que ho han intentat posseeixen un univers propi massa ric des d'un punt de vista autònom per posar-se al servei del de García Márquez.

L'entusiasme cinematogràfic de l'escriptor colombià no ha decaigut amb moltes d'aquestes decepcions personals. És un magnífic ambaixador universal del cinema llatinoamericà, amb totes les seves connotacions culturals i polítiques, i canalitza bona part de les seves simpaties cubanes a través del seu recolzament al Festival de l'Havana i a l'escola de cinema de San Antonio de los Baños. García Márquez també ha prestat la seva col·laboració a cineastes colombians, com Jorge Alí Triana (Edipo alcalde, 1996) i Lisandro Duque (Los niños invisibles, 2001), però és simptomàtic que es resisteixi a cedir els drets de Cien años de soledad. La seva formació cinematogràfica li fa veure que el repte és impossible. Mort Buñuel, no hi ha cap cineasta al món capaç de fer justícia a la novel·la culminant de García Márquez. Mentre en conservi els drets i la preservi de la pantalla, els habitants de Macondo poden dormir tranquils.